Solcades

Sento un gall. Són, gairebé, dos quarts de sis del matí agostenc. Abans de dormir una estona he preparat l’esmorzar i he proveït els cucs del compost de les verdures que s’acaben pansint a la nevera, a l’hort o en aquell plat que sempre acull el plàtan que ningú tenia controlat excepte les formigues i les abelles.

També he posat aigua, alfals i pinso al Pipi, lo conill ‘toy’ de ma filla, que ara li fa cas i ara no.

Finalment, m’he dutxat, m’he rentat les dents i he acabat una obra d’en Rudolf Steiner, el clàssic autor de coses sorprenents, per dir-ho ràpidament, que vaig comprar fa uns mesos a ‘todocoleccion.com’.

Ara mateix estic força convençut que al ‘món mineral’ on visc, per dir-ho a la manera del dit Steiner, la majoria de les ànimes dormen. Potser totes. Però jo m’he llevat i, sense fer soroll, he pujat al terrat per fer companyia a la Lia, que ara dorm on vol, però a l’estiu prefereix romandre a la fresca. I ara escric contemplant la lluna creixent i el cel d’esta nit que aviat esdevindrà de dia.

Perquè la cançó, feta dita, diu que ‘qualsevol nit pot sortir el sol’, però la notícia d’impacte seria que no sortís, que es despengés cap a ara ves a saber on.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!