Solcades

Allò que viu a voltes submergit i a voltes a la intempèrie, però que viu sempre que pot, sempre que l’aigua salada cobreix aquella fesomia de taperot, de sòl que el neògen no va cobrir precisament perquè la mar encara no l’ha amollat des de temps remotíssims, des de l’origen.

Moltes voltes lo sol li crema la seua pell de calcària, de conglomerat, que fa de mal trepitjar si camines descalç. Però jo m’he adonat que els dies de lluna vella este minusculíssim espai de la Terra on jo vaig començar a pescar burrets, raspatllets, bruixetes, sardets, rascasses i mollets amb volantí, quan comptava cinc anys de vida, sempre està cobert pel mar.

En esta caleta lo meu besavi estibava lo seu llaüt, juntament amb tota la colla de pescadors i pescadores que sempre estaven pendents de l’oratge i l’horitzó del mar. M’ho han contat sovint.

És la mateixa caleta on, a voltes, després d’una mestralada, observo fragments d’àmfores itàliques que ma filla ja ha après a reconèixer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!