Tenia els cabells blancs i llisos, ben pentinats. La seua pell, també blanca més que rosada. Prima. Amb la mirada cansada rere d’unes ulleres molt dissimulades. Els seus ulls apagats -i no perquè la claror del sol li anés de cara- em miraven fixament.
M’ho digué la Maria –coneixes aquella senyora?-. Aquella vesprada passejava molt cansadament per la Rambla Nova amb la Maria. Si no hagués estat per la Maria, m’hauria refugiat en qualsevol llibreria d’aquella Tarragona encerclada. Però la Maria va recollir-me quan tot just m’hi dirigia, baixant de la Part Alta.
Tot lo món supervivent coneix allò que en Boada diu. Que les llibreries sempre mos salven. S’ha de ser molt bona persona per arribar a esta conclusió. Evident.
No recordo on vam anar a raure. Tampoc recordo el dia de la setmana, ni la setmana, ni el mes d’aquella primavera. L’any sí: 2012.
Uns dies després vaig tornar a veure a aquella senyora. De lluny. Asseguda a un banc -un banc de fusta- a la vora d’una floristeria d’aquella Rambla Nova de la Tarragona encerclada, llegia. Ella no em veié. Vaig fixar-me que vestia un vestit blanc molt elegant i això em va alegrar. Vaig pensar que estava bé.
Aquella tarda passejava amb l’Aran, tot empenyent el seu cotxet, Rambla Nova amunt. Ho recordo perquè vaig trobar-me en Carbonell -que també havia estat pare recentment i aleshores havia sortit una estona de l’IPHES per a oxigenar-se, segons va dir-me-. Va alegrar-se molt de vore aquelles galtones rosades de ma filla.
‘Estem acabats’, va dir-me ben feliç. I vam riure, emocionats, per a variar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!