La proposta

Finalment, m’arribà la proposta. No em va sorprendre, però és clar que, per bé que la cosa venia de lluny, vaig pensar allò que es diu amb una certa recança: ‘Ja era hora’.

De mica en mica, com tot allò que ateny a la ciència, vam endinsar-nos-hi.

Una dies abans de començar vaig tornar a recordar les classes de la doctora Vilanova. No m’aturava a recordar allò que relatava, sinó allò que ella deia quan, després d’una pausa, allà al semicercle del seminari de la facultat, deixava anar una reflexió sobre la seua experiència científica. Una expressió. Una sola frase, sovint. Aleshores, per unes hores, viure a la ciutat se’m feia més amable perquè havia comprès quelcom que valia molt la pena.

El coneixement, la comprensió, és una emoció.

La doctora Mercè Vilanova, catedràtica d’Història contemporània, va ser la professora que m’obrí una finestra que anys més tard, per atzar, vaig explorar. Ella no ho sap, però sense pensar-s’ho les seues classes em retornaven amb una força desmesurada per les partides de la Terra Alta, els anys que vaig romandre fent seguiments d’obres.

Després, van passar els anys. I no vaig tornar a pensar amb aquelles classes fins que ‘m’arribà la proposta’ que comentava al principi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *