Solcades

Eduard Solà Agudo

24 de juny de 2017
0 comentaris

Sant Joan 2017

Fa uns dies, l’amiga Guadalupe em va enviar la convocatòria d’un acte organitzat pel GEPEC a Horta de Sant Joan, a l’almàssera d’un jove encantador que fa un oli extra d’empeltre i picual.

Per bé que a la Guadalupe i a mi mos balla pel cap des de fa temps de fer coses relacionades amb les oliveres i el maneig holístic (allò que ara en diem holístic però que és allò mateix que es feia abans de la implantació de la indústria química associada al no-cultiu de l’olivera), no vam dubtar en fer-hi cap.

La xerrada va ser distesa i amena. Mos ho vam passar tant bé, que vam romadre-hi fins la mitjanit, xerrant amb el moliner i pagès, tot compartint punts de vista i experiències.

De tornada, jo estava cansat. Tenia ganes d’arribar a casa, prendre el llit i dormir, almenys, sis hores seguides. Per no adormir-me mentres conduïa, anavem xerrant.

A l’anada, havia passat a recollir a Guadalupe a ca seua, al barri Castell d’Ulldecona, i en passar pels Valentins li vaig comentar que ‘en esta casa, la tia Josepa despellofava les ametles i jo la volia imitar, de menut’. La meua amiga es va sorprendre. I em preguntà per què coneixia a la tia Josepa, jo, un tio nascut a la capital. ‘La mare de Joseret lo Sastre era cosina germana de ma iaia Ramoneta la Faldudeta’, li vaig dir. En aquella casa hi vivia Joseret, la tia Albertina, que era la seua muller, i la tia Josepa. ‘Al braç conservo un mossec del gos que tenien’, li vaig comentar, a la fi.

La seua sorpresa va ser gran. ‘I no coneixes a Vicent i Piedad? Sabíes que tu i jo som família política?’

I ara. Era la primera vegada que sentia anomenar a Vicent i Piedad dels Valentins. ‘Vicent, fill de Piedad? Pos no.’

Lo pare de Vicent, de la generació de ma mare, si fa no fa, i ma iaia Ramoneta, també eren cosins germans, per bé que compartíen los mateixos ‘uelos’. Uns Ferré, ‘rics, amb terres’, va dir-me Guadalupe.

Rics o pobres, la meua besàvia (tia de Vicent) es va casar amb un jovenet pescador de Les Cases i ambdós van morir molt joves. Coses de l’època, però vaja. Aleshores, ma iaia va percebre en herència unes terres a Ulldecona, i la seua germana, la tia Juaquineta, la iaia de mon cosí Vicent de Les Cases, va quedar-se amb la casa del poble.

Ma iaia va marxar ‘a servir’ a casa de la senyora Victòria, que estiuejava a Les Cases però era de Barcelona, i ja a la gran ciutat va conèixer a mon iaio, un jove republicà emigrat de l’Horta de València, i van fer família, a Sants, a un pis que mai m’ha agradat del carrer Melcior de Palau amb Numància.

De la meua besàvia només en guardo una foto, amb tota la colla del ‘barranc’ de Les Cases, que aleshores -a principis del segle XX- era el carrer on vivien els pescadors.

‘Pareixia xineta o índia’, sovint deia ma iaia. I al meu parer, era quítxua.

Jo no en sabia res més, de la meua besàvia, i per la part de mon cosí Vicent, tampoc. Però aquell comentari que va sorprendre a Guadalupe va fer que al cap d’uns dies acabés coneixent a Vicent i Piedad.

El pare de Vicent morí molt jove, quan ell tan sols tenia 14 anys. Justament l’edat en que morí la meua besàvia i ma iaia hagué de marxar a servir a Barcelona.

Mentres Piedad i Vicent em seguien amb la seua furgoneta cap a la finca de l’Arion -on havíem d’anar a coneixèr-nos, doncs?- jo estava en bona mesura emocionat. Vicent té una semblança prodigiosa amb la meua besàvia: Cara rodona, gest senzill… Té un tracte directe, que  inspira confiança i alegria, i una predisposició natural de cara a oferir-te tota la seua saviesa. Vicent, ara ja ho sé bé, té una saviesa i una bonesa ‘ancestral’. ‘Un home del terreno, com los d’abans’, em deia Manel, el marit de Guadalupe.

A l’Arion, em va ensenyar per què havia espollogat algunes oliveres malament. I en vam espollogar un parell o tres de les jovenetes per a que m’hi fixés. També em va dir que em deixés estar ‘d’ecologies’, que aquells arbres són massa grans i vells per fer-los anar sense Rogor.

Vaig voler dur-los fins a la ‘figuera del bancal de dalt’- on hi sembro melons perquè ma iaia Ramoneta sempre em deia que en aquella figuera son iaio en plantava- resseguint un antic camí antic i en gran mesura abandonat, també significatiu en la memòria oral de la família.

Vicent, però, no li donava gaire importància a estes collonades. La seua vida són les oliveres i el vi: Vicent encara té vinya i és, d’ofici pròpiament, l’espollogador d’oliveres amb més anomenada del Sénia.

Pren esta branca, la talles per aquí, i antes que es faça de dia, per Sant Joan, la plantes. Esta figuera té un munt d’anys. Les figues són les del terreno, menudetes, que ja no se’n troben’, va dir-me.

No va dir-me que calia plantar-les de cap per avall, amb el sentit de la saba de cara a la terra. Per sort, en Ramon de Campredó m’ho va advertir. I també Rodo, que ara afegeix que és un especialista en figueres.

Ahir va ser un dia de treball intens i avui també ho ha estat. Així i tot, a les vuit vaig fer cap a l’Arion amb la voluntat de tallar i plantar els empelts de la figuera.

Quan vaig acabar, estava exhaust. Vaig geure al pedrís de la caseta. Feia un vent esplèndid. Ja m’adormia acompanyat per la fosca i els grills i les cigales quan vaig escoltar les esquelles del ramat del tio Morrongo. I allò em va ressuscitar a la Terra. En alçar-me, la Lia bordà. Vaig trucar a Hermenegildo ‘Morrongo’ per dir-li que avui tancaria amb ell, també, que en cinc minuts acudiria al sembrat on rostollava aprofitant les darreres guspires de sol, en la nit més curta de l’any.

I així va ser com, comptat i debatut, vam celebrar la nostra particular verbena de Sant Joan. Discutint, xerrant, feliços, en pau, cansats i nostàlgics, per a variar, dels dies que ja han passat.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!