Solcades

La bellesa d’aquest rodolí rau també en la seua certesa. Una certesa més o menys imprecisa, com totes, però si més no certesa d’observar que les gebrades de l’hivern cobreixen els camps de tota mena de plantes verdes que tota mena d’ocells i altres animals com los conills o com nosaltres no se n’estan de menjar. I al costat dels erms que verdegen, l’ordi també despunta des de mitjans de febrer i ara, al març, ha crescut i ja alça un pam des de la terra.

El març és un mes ventós, més que el febrer, diria, tot i que enguany, al sud de l’Ebre i tocant al Sénia, hem tingut uns dies de vent esbojarrat abans del més que els romanets van anomenar com el déu de la brega.

Jo al març escampo les llavors dels melons. Mai faig planter de meló, des de que vaig descobrir que a les vores de la séquia creixen igual de bé i entre la junça amb el simple gest de llençar la llavor a terra sense gaire mesura, ni mirament.

Per cert, coneixeu la varietat canària del meló? Doncs al punt de maduració correcta (a mitjans de juny, en funció de la calor) són una delícia, una menja que sacseja tots los sentits, que sorprèn.

Al març també sembro les flors mel•líferes i l’adob verd. Sóc un enamorat de la facèlia i l’equinàcia.

A la primavera se li atribueixen masses ideacions sentimentals en detriment de les altres estacions de l’any. Pel meu gust, però, la tardor té tots los encants de la primavera. De fet, totes les estacions de l’any tenen lo seu encant propi, no cal dir-ho, i no passa res si hom prefereix l’estiu a l’hivern, de la mateixa manera que jo sóc un acòlit de la tardor que comença a finals d’agost i acaba a finals de febrer.

Però, sigui com sigui, el cercle gira i ja la tenim aquí, l’aigua de la primavera, a sis o dotze euros (sense bromes), dimarts i divendres.

Que plogue, va.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!