La vida té sentit per ella mateixa? Segons els cristians creients, la vida és un regal diví i, en conseqüència, té sentit per ella mateixa.
I jo penso que tenen raó, més enllà de la seua fe. Vull dir que tenen raó de pensar-ho malgrat, o encara que, ho justifiquin a través de la seua fe.
M’explico.
En l’article anterior vaig escriure que viure en sí no atorga un sentit a la vida en el sentit que viure és un fet voluntari i, per tant, íntim, en aquest sentit. I que contemplava la possibilitat que des de la racionalització personal i íntima, malgrat jo no ho pensi així, hom puga anomenar un sentit a la vida.
També deia que jo no penso que el sentit de la vida puga ser ‘descobert’. Almenys, fins ara, la ciència no s’ha atrevit a definir-lo ni per aproximació. No és el seu àmbit. És clar que no.
Hom proposa que el sentit de la vida és la recerca de la felicitat. Però el cas és que tornem a l’origen: Què és la felicitat? L’absència de por? L’àmbit de les emocions explica el sentit de la vida?
I les meues gosses d’atura, què? Si les anomeno pel seu nom, tornen. Si les acarono, segur que em llepen les mans o se m’abraonen.
El drama rau en que la vida ha de tenir un sentit. Però, i si la vida no tingués cap sentit? I si no tinguéssim cap resposta al respecte? Això està molt bé.
Per això penso que els cristians creients tenen raó en pensar que la vida té sentit per ella mateixa. Perquè és un regal diví, diuen.
I si quan ens referim al sentit de la vida ens referim a ‘allò diví’, en realitat? A tot allò considerat diví, em refereixo. Aleshores, penso, caldria acceptar que allò que no es pot anomenar, no pot existir (Steiner). Per tant, em trec el barret (no en porto, però ja m’enteneu) i callo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!