Solcades

Sóc del parer que el sentit de viure és quelcom íntim o que potser no existeix, com jo ho penso.

Jo penso que com a tal no existeix ‘un sentit de la vida’, però per respecte a la resta d’opinions, també contemplo la possibilitat que siga ‘quelcom íntim’.

En qualsevol cas, més íntim que el sexe, per suposat, més íntim que allò que mai podrem anomenar i que evitem recordar per no angoixar-nos. Més íntim que la paraula que delataria als éssers que ens han estimat d’una manera poc honesta. Més íntim que els secrets de família, que ja és tot un dir.

El sentit de viure, penso, és quelcom que no pot resoldre una equació matemàtica, ni una teoria de la ment, ni cap teologia coneguda.

El sentit de viure no pot alliberar-se de la poesia dels sentiments, en qualsevol cas. Per això sóc del parer que, simplement, no existeix un ‘sentit de la vida’. Ni un, ni dos, ni tants com persones el pensin.

Viure és una qüestió de voluntat. Però aquesta voluntat en sí no és pròpiament el sentit de la vida (o del fet de viure) tot i que és evident que hi ha molta gent que no ho pensa així.

‘Penso, aleshores existeixo’. Descartes es refereix al fet de viure, de ser? També existeixen els cirerers i les carxoferes, que senten a la seua manera.

Sense misteri, sense lògica. Viure és tenir consciència de la nostra voluntat de viure i de la nostra biologia. És una evidència. Em refereixo a que tots els éssers del món, i entre ells els humans, més enllà de l’espècie, més enllà de la raó, tenim l’experiència de la vida. Poc o molt pensada, poc o molt interioritzada, tots tenim l’experiència d’haver estat, malgrat no ho recordem, d’haver viscut.

Potser, un dia, et trobes estirat al llit d’un hospital, esperant un diagnòstic. O potser un dia et trobes esperant l’ambulància pel germà que ha empitjorat sobtadament. O et trobes a la platja, relaxat, escoltant el batec de les onades. O conduïnt de nit per l’autopista mentres escoltes una tertúlia suporífera d’esports. I, mentrestant, no recordes què has de fer demà, però et venen imatges al cap que no tenen relació amb les coses que ara atenyen al teu present i al teu futur immediat.

Em refereixo a que tots hem tingut a la ment el record dels nostres dies i la certesa d’haver-los viscut i això pot ser susceptible de ser ideat com un ‘sentit de la pròpia vida’. Recordem, a través d’imatges, situacions de la nostra vida viscuda.

Potser això sí que dóna sentit a la nostra vida. La nostra història i els nostres plans de futur.

Tant se val si aquestes idees són bones o dolentes, en la mesura que ens fan sentir a gust o ens enutgen. En aquell moment són records i res més. Quin interès pot tenir pensar la suposada lògica del fet que un record s’anticipi a un altre o, fins i tot, que recordem escenes que mai havíem recordat abans i ara, sense pretendre-ho, se’ns apareguin amb una claredat que ens espatarra? Si, com jo, no dones cabuda als arguments de les pseudociències, diria que cap.

Disculpeu, si voleu, l’atreviment i l’ofensa als partidaris de les interpretacions dels somnis i dels fets del passat en clau esotèrica.

Sense voler-ho, però, si el sentit de la vida significa quelcom que un puga racionalitzar, és precisament això: El fet de comprendre que el sentit de la vida és una simple ideació. La vida en sí, no plora i no somriu. No interpreta res. És una idea, un recurs literari. Una aproximació de la realitat que desvetlla incògnites que aleshores, en aquell present ara ideat, no podíem comprendre? Potser. Sí, segurament. I què? Això explica res del ‘sentit de viure’?

No hi ha cap moral, no hi ha cap ètica, ni llei, ni fórmula física, ni química, que valgui a l’hora de definir què és el ‘sentit de viure’.

Viure no és pròpiament ser conscient que vius i que un dia incert deixaràs de fer-ho. O no només: Viure implica acció.

Viure podria ser el teu gos llepan-te els morros mentres llegeixes el diari al sofà. Però aquest fet no té res a veure amb el sentit de la vida.

O, si això que penso no és cert, potser siga l’únic fet més tot allò que també hem viscut fins el darrer alè sense ser-ne alhora conscients.

Aleshores, si fas un resum de tot plegat amb la voluntat d’observar el teu ‘sentit de la vida’, et respectaré moltíssim.

I seras lliure (conscient) d’escoltar algú que et digue que la teua missió a la vida és aquesta o una altra. Jo, per suposat, ni me l’escoltaria, ni li donaria la mà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!