Feia poc, potser a molt estirar devia fer un parell d’anys, que ‘l’olivera dels gatets’ s’havia cremat. Lo tio Poldo sempre va dir que havia estat un llamp, però jo, que aleshores en comptava 21, una tarda vaig notar que vacil·lava.
Sigui com sigui, aquella olivera mil·lenària es va cremar i tots ho vam sentir molt. Ma iaia va plorar. Va entrar al cotxe i no va dir res. Jo també vaig plorar, de nit, al llit, per ma iaia, principalment.
Deia que feia poc que ‘l’olivera dels gatets’ s’havia cremat. Uns dies abans de morir, el Poldo, que era qui se’n cuidava aleshores dels arbres, em va assegurar que rebrotaria, tard o d’hora. Lo Poldo tenia fama de bandarra, però no de mentider.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!