Allò que mos va dir la darrera vesprada que vam sopar, a la Galera, ara no ve al cas. Res de trascendent, en qualsevol cas, res que mos suposés una mínima càrrega en la consciència, com un secret, com una confessió. Res sorprenent, de fet.
Va arribar un dia del 2014. Diria que era al març, però potser era a l’abril quan l’Agustí mos va presentar amb la intenció que li ensenyés quatre coses de l’hort i del paisatge aquell que li atreia tant. Era pagès, fill d’Itàlia. Suposo que encara deu ser-ho, allà on pari.
Es va oferir per treballar debades per familiaritzar-se amb l’entorn, per fer qualsevol cosa a la terra. Em va sorprendre que no es sorprengués que jo no fos partidari de segar la junça. També em va sorprendre que no veiés amb mals ulls que sembrés les bajoques i altres plantes a barrisc, ni fins i tot la manera de plantejar algunes rotacions, la qual cosa, això darrer, hauria entomat de bon grat.
Tenia un sentit de l’humor esplèndid i s’embadalia observant els camps i el paisatge en general. Molt pronte va fer quatre amics. Un d’ells també és pagès i acceptà, com jo, el seu oferiment per feinejar debades. Aleshores ja circulava amunt i avall amb bicicleta.
Però de cara a l’estiu ja vaig perdre-li la pista durant uns mesos, fins la tardor del 2015. De fet, ja me n’havia oblidat quan un dia em va trucar per dir-me que se’n tornava a casa, però no sabia quan, ni fins quan, ni res concret.
Va citar-me a un hort, al seu hort. ‘Mètode Gaspar Caballero’, va dir-me al vore la meua cara desencaixada. ‘Allò dels quadrats‘, devia pensar jo, segurament. Era l’hort més ben parit que mai he vist.
Vam estar parlant forces hores tot voltant per la seua petita horta i la seua verdura. M’explicà coses que no havia vist, ni llegit mai i que mai havia sospitat perquè mai m’havia plantejat.
Finalment, va donar-me un consell: ‘Però continua treballant d’acord amb allò que penses’. Aquella mateixa tarda m’havia deixat clar que el vincle entre el pagès i la terra que treballa no cap en una sola vida, però que això no té cap importància.
Jo estava verament emocionat de descobrir com en un bocí de terra que no arriba al jornal tortosí es pogués plantejar tota aquella horticultura.
El tio tombava sovint cap a l’àmbit filosòfic, cap a raonaments subjectius, però era clar que sabia de què parlava. Si més no, coneixia l’ofici, tot i que per a ell allò no fos pròpiament un ofici. O potser sí, no ho sé. El cas és que no semblava que, quan mos vam conèixer, tingués per la mà tant de coneixement com el que em va traslladar sense poder païr-lo com ara voldria.
I un dia va guillar, no sabem ben bé quan, com mos va reafirmar tot sopant. A voltes encara mos preguntem si tornarà, ma chi lo sa…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!