Entra Copi amb un somriure d’orella a orella, amb el paraigües a la mà. Ara mateix plou i ‘Juaquinet’ diu que les mandarines se faran com a melons. A la ‘tele’, unes imatges de la Loteria de Nadal en un telediari d’un canal que ni conec, ni m’interessa. A una banda, Mariano, a l’altra, Jordi. Dues divisions que es retroben al bar i continuen sent móns a banda, però que ara es fan companyia, si més no.
En Jordi, ara mateix, està impacient per explicar-me que un de Benicarló té un pastor del Caucas. Com que sóc així de raret, pensareu sense conèixer el meu interlocutor i sense conèixer-me, he aprofitat que hom m’ha enviat un missatge al mòbil per fer una cerca ràpida al Google i fer-me a la idea de l’aspecte que té este gos que m’anomena ara i que desconeixia. Potser sí que m’interessaria, però ara estic molt cansat per pensar amb eficiència.
Ara entra Caballo, demana canvi per a tabac, i ara mateix introdueix les monedes a la màquina. ‘Collons, xeic’, diu, però ja té el paquet a la mà i torna a sortir, que es veu que té conversa amb Tomàs.
Mentres escrivia això, després de vore quatre imatges del pastor del Caucas, Jordi s’ha entusiasmat amb un ou que es veu que acull una vida.
Ai, i ara mateix entra Jaume. Pren la cadira de davant meu, mentre diu no sé què de ‘l’aigua que queia a Vinaròs i a Alcanar’ dirigint-se a Mariano i ‘Juaquinet’. ‘L’any és este i s’ha acabat’. ‘Ni assumit, ni sumat’, diu.
Va, la conversa comença i jo estic baldat, però feliç. Ara Jordi comenta a Copi que els pastors es reuneixen per dinar. I ara sí que estic sorprès mentres continuo escrivint i escoltant alhora, car avui mateix uns quants pastors hem dinat allà mateix, al Pla de la Galera. Este tio està al cas de tot perquè és amic d’un pastor. La cosa, entre ells, m’ensumo que va de gossos.
I bé, ja tallo, que vull demanar la meua infusió, una til•la, si per fi n’hi ha, que no m’ho penso. Si no, una ‘mansanilla’. A vore. I vull conversar amb en Mariano, amb en Jaume i ‘Juaquinet’, que són uns professionals de les converses més exquisides sobre ben bé tot.
Però en Jordi sempre tindrà raó i potser mos farà riure amb alguna de les seues expressions, com quan fa uns minuts, quan he entrat al bar tot dient el ‘Déu vos guard’, i fent camí cap al lavabo li he demanat permís per anar-hi sense més compliments per motius de bufeta.
‘Però amb la teua’, m’ha tornat, amb la prudència que el caracteritza.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!