Aviat tornarà l’alba, per l’encert d’haver-me desvetllat quan encara la lluna fa la ronda pels terrats.
Però, mentrestant, la nit és fosca i fa fred. Els vidres de les finestres estan ben xopats.
Tot el silenci del cel i dels carrers i del mar que contemplo des del terrat sembla que no interessin a la Lia. A mi sí, per això m’he llevat.
La Lia empaita a la Lila, més mandrosa, uns anys més gran i més feta a la mida ja de la domesticitat més maldestre.
Recordo ‘La lluna a casa’ i altres coses que no diré per prudència.
La Lia ha dormit unes hores, plana, al llit de coixins que estimo perquè en un altre temps havien estat el sofà on m’asseia amb la iaia per mirar la ‘tele’.
‘Abigail’, per exemple, aquell estiu que ‘Xipi’ va obrir-me el cap pel centre amb un còdol del Marjal. Allò fou una trepanació accidental i una sagnada monumental.
Penso que ‘Xipi’ deu dormir a prop de la Sagrada Família. I recordo en Subirachs, quan alguns matins li duia els seus llibres per a que els signés.
Del magatzem de l’editorial on vaig treballar un temps, a Gràcia, al taller de la Sagrada Família.
Mai he visitat la Sagrada Família per dins. Aquest fet em sorprèn, em crida l’atenció, però no perquè en tingui un gran interès.
Encara és de nit. El silenci continua. La Lia empaita a la Lila. La Lila no trigarà en fer cap a baix, tipa de la impaciència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!