Hi ha altres basses, al camí de les Senioles. Però la bassa de la infantesa d’alguns és esta, quan encara rebia l’aigua del pantà, una aigua fresca i neta. Natros hi arribàvem amb les bicicletes i no dubtavem en llevar-nos tota la roba i, conills, llençar-mos-hi de cap. Erem tant jovenets, que quan ahir em
Es veu que l’altre dia (entrada ‘Quina serenata!’) vaig agafar fred fent vivac i ho he pagat amb un setmana de febrícula, febre, febrada, lo següent, i no poc amoïnat per ma filla Aran, que durant estos dies no ha pogut anar a classe. Per bé que les dues PCR’s de Covid-19 han anat sortint
Condueixo per carreteres amb senyals confusos i antiquats. Tant se val si tot va ser un somni que a la fi vaig deixar en mans de Déu. Semblava un matí sense boira, però en fer-se tard començà a ploure i la terra molla ens va salvar als dos de no anar a raure barranc avall
Son dos quarts de set i tot i que lo sol, diu l’iPhone, no sortirà fins a dos de vuit, la claror ja deixa veure el perfil dels arbres i la majoria d’estrelles s’han esfumat rere el tel prim i sublim d’un teló de fons que m’ha deleitat una nit més, amb el permís de a