Fes-me pensar en les coses mentres cuses samarres: En lo vent que ha fet avui i el povalet de verdet que cal llençar a l’aviram abans de fermar el cavall a la pleta dels corders, ara, després de sopar. Fes-me pensar en la xamba que el gat de casa tindrà quan s’escapolirà sol entre la
Ai, desig d’anar més amunt i trobar-me enmig dels núvols o envoltar-me d’una lluna que em porte al firat dels somnis i obrir la porta més blava. Ai, desig de vespres silents que s’emmirallen en l’aigua. Ai, camins coberts d’espígol. Les paraules campen soles i els moixons se les emporten. Ai, matí que
No cal dir res més. Lo sol ho il•lumina tot. És l’evidència. La tranquil•litat. La pau al cor i a la ment. Les oliveres.
No ho he dit encara, però la patum solcadina mereix saber que des de l’1 de juny soc tiet d’un Pau. I el cas és que ma filla està que no cap a la pell amb lo seu primer cosinet. Ma filla Aran, que fa nou primaveres que va néixer quan encara vivíem a Tarragona
Hi ha tres voltes a l’any on al bar o a la cooperativa es pot parlar a l’ample de l’oliva: Quan l’arbre floreix, a finals de març i l’abril, quan lo fruit ja ha passat la canícula del juliol i de cara a l’agost, quan lo pinyol ja està format, i a les velles d’agost
Matinen los grills quan van a dormir, matinen los anys que es van esfumant. Redols de peixos que viuen nedant, menjar per a pops que viuen rumiant. Ja arriba l’hora d’aprendre a volar, les platges s’omplen amb estiuejants. Cavallets de mar, animals estranys que viuen al mar, no s’ofeguen mai. Galeres i sargs, sèpies i
Durant uns anys pregava a Déu que m’expulsés de les ciutats i Déu, potser tip de tanta insistència, va obrar al meu favor, per la qual cosa sempre em sento en deute amb ell. Això és així, sense gota de mentida. Les ciutats -Barcelona, per exemple- son autèntiques presons. Barcelona és l’horror, l’anticipació del càstic,
Ara, quan venia cap ací, m’he fixat en les nuvolades. Assegut al replà de casa, la mica de vent em trasbalsa, les gosses s’arrauleixen als peus. Una dolça tristesa arriba, però és una tristesa fingida, cosa d’anar teixint emocions tensades com un ordit de fils que la trama anirà unificant, talment com una teranyina o
La sort em festeja, la lluna m’abraça si surto a passejar pels camps d’oliveres ben entrada la nit. La garsa m’aguaita i l’òliba somriu. La nit més serena encara ha de néixer, però jo no l’espero. M’esguarda la terra sota el cel d’estrelles. En un instant fugaç he traspassat el cos que sempre em cobria.
La nit son los grills, los gossos bordant, l’olor de purí, l’olor del corral, la porta oberta i l’aire escolant-se per tot lo maset. Dues espelmes, un Parenostre, una alegria, les esperances, una lectura, una reflexió inesperada. També son estels, la lluna blanca que il•lumina el camp. Que n’hi ha prou de llum que l’alba
Abans d’arribar he passat pels Valentins a fer un cafè amb llet. A prendre’l, al bar de l’Àngel. La idea és matinar i anar a esmorzar al poble, a Ulldecona, i de cara a les nou desbrossar la junça d’allà on fa uns mesos vaig plantar mançaneres. Jo, que com a pagès de secà em