Beso la pell dolça del mar llunyà. Tanco els meus ulls i et veig, ara, rient. Fosca, la nit reviu somnis estranys. Fràgils, els grills canten, bramen, criden. Aviat la fi serà presa i mai més vindrà a morir. L’amor ho és tot. Deso les claus al pany. Un fil molt prim uneix el món del
Canvis d’escena que em fan oblidar la sort de viure lluny de la ciutat, allà on vaig néixer.