Ametlers florits, nius abandonats, ocells que migren, rastres oblidats, aljubs sense aigua, terres deixades de la mà de Déu, en la memòria dels hereus pobres, desterrats, orfes. Al final, clarors. Començar de nou. Bull el cel rogenc, cauen els dies. Un gos, a soles, dorm vora un camí que ja no du enlloc. La primavera
Pren-me la mà. És tant fràgil i tant forta com una ala. La meua mà té memòria i coneix indrets curulls de móns que són deserts on floreixen esperances. La meua mà tremolosa coneix les nits i llurs remors. La meua mà d’una peça, ben forjada, atura els vents i és l’ensenya dels més valents.
Hauria d’escriure que et trobo a faltar tant, que em manques cada jorn, que et sento pels carrers que vam recórrer junts aquell estiu nostre. Malgrat els anys, ara. Tu vas canviar-ho tot, Michela, estimada, i em vas encaminar cap a deserts florits d’absències i oasis d’aigües cristal•lines. A voltes et sento. En la meua