He pintat la finestra de blau, però allò que em cura és l’escriptura i uns breus precs solemnes i senzills que no diré, que ara no escriuré, però que duc al pap i anomeno quan passejo, torno, vaig i vinc, em calço, m’alço i torno a caure. A Déu encomano l’angoixa i en la nit
Jo sé que els metges ho pregunten als seus pacients: ‘Dorm bé? Prou, per sort.’ O potser no. Potser hi ha qui s’ha acostumat a somniar coses més o menys inquietants però que en despertar no recorda o no li dóna importància. Però el dia que per fi somnia una cosa potent, diu que ha
Era senzill escriure. Sobretot, escriure poemes. A voltes, quan viatjàvem de nit, paràvem a algun poble i feiem cap al bar, a prendre un cafè. Aleshores, els maldecaps no tenien raó de ser. Per això dic que era senzill escriure i, sobretot, escriure poemes. O cançons. Perquè la benzina i el menjar era tot allò