La pluja arriba i estova els sembrats. La pluja afluixa, l’anhel de pluja no se’ns acaba. Pluja estiuenca, pluja agostenca, xopes la terra i els arbres del bosc i les carrasques de les garrigues. Brotarà l’herba i tindrem bon hivern. Si miro els núvols d’aquest capvespre el cor s’eixampla, penso alegrement la nova tardor i
La pluja mos acaba d’enxampar de la biblioteca de Les Cases estant. Plou amb ganes aquella pluja que ja havíem oblidat: La pluja dels estius, aquelles torrentades antològiques de l’agost de fa molts anys. Mentre ma filla s’entreté amb jocs de l’ordinador, jo he aprofitat per apropar-me a la finestra i fer aquesta fotografia.
La lectura de la ‘Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen)’ (Sidillà, 2018), de Frédéric Lenoir, em va inspirar un poema innocent, potser gairebé infantil, però sincer. No va ser una lectura fàcil per mi. La bibliotecària ja m’ho advertí. Tanmateix, és una obra necessària que caldria recomanar a tothom i que hauria