Blog d'en Xavier Mir

La iniciativa estatpropi.cat ha superat un altre miler d’adhesions. Ja en som més de 16.000. No és per afany de competir, que no és el cas, però Sobirania i Progrés es va posar en funcionament l’octubre de 2006 i porta 20.067 adhesions, mentre que estatpropi.cat va arrencar el maig d’enguany i ja en porta 16.016. Sense famosos, sense gaire ressò mediàtic, mitjançant la xarxa. Una prova més de l’augment de l’independentisme. Al llarg del 2008 arribarà un moment en què les adhesions a estatpropi.cat superaran les de Sobirania i Progrés. Crec que són dos models diferents que es complementen. L’un des de dalt, a partir d’una plataforma de persones amb projecció social; l’altre des de baix, a partir del boca-orella, a través de la blogosfera, de les presentacions. Per exemple, la que vam fer a Mataró l’Alexis Vizcaino i jo mateix el passat 6 d’octubre. La foto és d’aquell dia: Pere Mayans, sociolingüista i activista de la llengua resident a Mataró, és autor del bloc El pols de la llengua als Països Catalans. Aquell dia es va adherir a estatpropi.cat i ara també podeu trobar el seu bloc a la XBS. El fet que un model creixi més ràpidament que l’altre ens dóna, simplement, una informació valuosa sobre el potencial d’internet. És un dels nostres gran aliats.

Bona aportació de Marc Roca a l’Olla de grills. La difusió del debat sobiranista que va motivar la campanya “Jo també vull un estat propi” està tan avançada que ara ja comencem a parlar del com i el quan i amb qui. En Marcús es fixa en unes paraules de Mas publicades a El Temps. En la línia del que ja vaig analitzar en el seu moment (apunt del 22-XI) en els articles posteriors a la conferència del 20 de novembre, la qüestió del consens pot ser més una excusa per pactar emb el PSC una reforma de la Constitució que no pas un avenç cap a la independència. Mas afirma que cal una majoria àmplia, però en Marc ens recorda com anat les coses a Montenegro i observa: “Posem per cas que es demana un 75% de vots afirmatius. Tindríem un país on la decisió d’un 25% prevaldria sobre la d’un 75%. On és la igualtat i la democràcia?” Convido Artur Mas, doncs, a posar data al referèndum de secessió i a recomanar, des de CiU, el vot afirmatiu. Ho pot fer? Hi podem comptar? I si no és així, m’agradaria que la militància independentista que hi ha a CiU mogués els fils que calgui perquè en el proper congrés hi hagi una refundació, no del catalanisme, sinó de CiU, perquè el partit, que com a tal no és independentista, ho sigui finalment.

I sembla que després de l’1-D els partits es van posicionant de cara als propers anys. En el seu moment ja vaig denunciar que parlar de refundació del catalanisme era una pífia que es giraria en contra de Mas. Ara arriba una nova pífia, també destinada a frenar l’augment irreversible de l’independentisme: el pacte federalista de PSC i ICV. Només cal fer una ullada a l’Avui.cat per veure per on poden anar les coses. En portada: “El PSC i ICV es coordinen per frenar l’avenç del sobiranisme”. I és que no es tracta d’impulsar el federalisme (que a Espanya no es creu ningú i Iceta mateix ho reconeix) sinó d’un intent desesperat per frenar una demanda social desbordant que deixa descol·locats tant ICV com, sobretot, PSC. I això és un error perquè parteix d’un plantejament a la defensiva, com passa amb la refundació del catalanisme. Només l’independentisme té el potencial d’un projecte engrescador, positiu, il·lusionador. Si, a més, els altres intenten sufocar-lo, hi afegiran un ingredient d’afirmació, de rebel·lió, que encara el farà més atractiu.

Curiosament, el mateix Avui ofereix ja una enquesta en què demana “Quina d’aquestes opcions polítiques considereu que tindrà més opcions d’èxit en el futur?” Les opcions són, de menys a més suport: centralisme (6%), autonomisme (7%), federalisme (16%) i sobiranisme (71%). Això, amb més de 1.200 vots emesos. El federalisme, si em permeteu que ho sigui, no se’l creuen ni els mateixos que l’impulsen. I quan poses un projecte sobre la taula te l’has de creure. Tal com es presenta la cosa, es tracta més d’un plantejament teòric (el punt mig entre l’espanyolisme i l’independentisme, diuen, cosa que situa l’espanyolisme en un extrem, curiós per part del PSC) que no pas d’un projecte amb possibilitats. Com tothom sap, caldria reformar la Constitució i ni PSOE ni sobretot PP no entraran mai en aquest joc si no és per homogeneïtzar encara més l’Estat. És urgent que aquesta colla de federalistes parlin amb Alfons López Tena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!