Malgrat els intents de control des del PSC, que es deu creure que això dels blocs només és una eina per difondre les consignes que vénen de dalt, cada cop és més difícil evitar que la gent propera al partit (militants inclosos) reflexioni sobre el creixement de l’independentisme i que publiquin allò que pensen. És el cas del granollerí Joan Ramon Bernabé, autor del bloc QMenta. Bernabé fa un ràpid repàs de la història política del país des de la fi de la dictadura, i fins a les referències a l’Estatut estic prou d’acord amb allò que diu. Segons ell, l’augment de l’independentisme es deu, en primer lloc, a la desorientació de CiU. Si CiU no hagués pactat amb el PP, ERC no hauria crescut tant. En això hi estic d’acord, però no se m’escapa la intenció de les seves paraules: si CiU vol recuperar la centralitat no ha de fer cap front nacionalista sinó que ha de donar suport a Zapatero i a Montilla. Bernabé continua: la desorientació de CiU, que queda com un partit de dretes en un país que no ho és, es podria resoldre tornant a potenciar l’eix Catalunya-Espanya, però com que el govern és en mans d’ERC, han de radicalitzar el discurs.
Podem estar més o menys d’acord amb les causes que segons ell expliquen aquest augment del suport social a la independència, però el cert és que ho reconeix. I ho fa d’una manera una mica més explícita que no pas el “cabreig” o la “desafecció” de què parlava Montilla. El text és bo i l’anàlisi que se’n pot fer no té pèrdua i diu molt de les intencions del PSC. En les al·lusions a ERC, per exemple, es ve a dir que són bona gent, que amb en Carod s’entenen i tal, però que el problema és el funcionament assembleari i l’excés de protagonisme que dóna als moviments interns, “més situats en l’eix Catalunya-Espanya que els de la direcció, clarament situats en l’eix esquerra-dreta, de moment”. S’està preparant la justificació de la ruptura amb l’argument de la radicalització d’ERC, que no pot evitar la pressió de les bases. Quan trobin un Maine, començarà la guerra de Cuba.
Però el millor arriba en la tercera causa de la revifalla segons Bernabé: Internet, amb la transversalitat com a valor i amb l’exemple de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Si un socialista reconeix això és que hem fet forat! A més, Bernabé escriu una frase que val el seu pes en or i que transcric literalment: “Si mai els independentistes són majoria a Catalunya, els que no ho som ho acceptarem sense massa problemes, crec.” Tal com ell reconeix, la voluntat de tenir un estat propi és “perfectament assumible en democràcia”. Llàstima d’aquell “crec”, que talment una onomatopeia, trenca la bellesa de la frase. I llàstima també del final, que traeix encara un tipus de pensament que sap greu després de llegir un text tan ben treballat. Llàstima, dic, perquè Bernabé intenta desacreditar Internet amb l’argument que “es nodreix, en bona part (les seves masses), de gent sense massa formació ideològica, amb una alta càrrega de visceralitat i de maniqueisme”. Ho fa d’una manera suau i moderada que s’agraeix, però al cap i a la fi, ho diu. De gent visceral n’hi ha pertot arreu, en tots els àmbits de l’espectre polític, i l’intent d’associar-lo amb l’independentisme és desafortunat. Tal com conclou l’article, “L’independentisme català, com tot moviment radical (d’arrel, no d’extrem) tendeix a incloure en les seves files aquells extremistes que confonen radicalitat amb extremisme. Estiguem alerta!” Malgrat aquesta distorsió final, que a més és feta amb un llenguatge molt prudent, em quedo molt satisfet de comprovar que un blocaire socialista reconeix en Internet i la blogosfera sobiranista un dels principals motors de l’augment de l’independentisme. Més que res perquè ens demostra el poder dels blocs en la intensificació del debat i en l’acceleració del procés, i per la direcció que prenen les coses quan el debat s’intensifica.
A Bernabé se li pot fer un altre retret, i és no incloure el PSC-PSOE i el seu replegament en el nacionalisme espanyol com una de les causes. Quan Zapatero, que havia promès aprovar l’Estatut tal com sortís del Parlament (és evidet que va mentir i Bernabé ho sap), se’l carrega, a l’horitzó nacional ja no hi ha cap altra cosa que l’estat propi. Si ZP hagués tingut mà esquerra ho hauria pogut allargar, però ha cremat una llarga etapa en quatre dies. Quant a la resta, com que Bernabé, a diferència d’altres insignes socialistes, sí que admet comentaris al bloc, aquests en complementen la lectura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa un parell de dies, també vaig descobrir aquest article en la versió en castellà.
En el PSC, com a tot arreu, hi ha bona gent; encara que costi de pair-ho veient tot el que s’està fent.
Malauradament, com pot aplicar-se en moltes més circumstàncies i casos, les implicacions personals en el projecte i extensió del partit fa que molts hagin perdut el nord i facin concessions a nivell personal que, de ben segur, sense trobar-se lligats emocionalment o econòmica al grup que militen (que cal recordar quin gran poder té), voldria creure, que no farien…
De totes maneres, difícilment aqueixa mateixa bona gent iniciarà cap pas pel que he explicat; però en un futur, no caldria descartar que s’hi sumessin si tenim prou empenta per portar endavant el projecte i sumar tot aquest potencial humà que s’està invertint en un projecte auto-destructiu i alienador per al país com és el PSC avui en dia.
És notable aquest vídeo de Vilaweb al respecte.
Benvolgut Xavier,
El primer que vull fer és agair-te que parlis del meu article i, a més i fins a cert punt, elogiós. Permet-me, però, fer-te unes quantes acotacions, si no et sap greu:
D’entrada, i tot i que estic molt orgullós del cognom de ma mare, i sabent que és un error comú, el meu primer cognom és Ramon. Per això sempre intento posar la "i" entre ambdós cognoms (facultat que tenim tots els catalans). Dit això, i com que (reitero) no em sap cap greu que algú em citi a partir del segon cognom, potser que continui, oi?
El primer que et volia comentar és que potser us sorprendrà, però al PSC no hi ha consigna. No, com a mínim, a la blogsfera socialista. Ni a l’aparell (en formo part d’això tant denostat: "el aparato del partido" -sóc Secretari d’Organització de Granollers, càrrec poc relevant a nivell de Catalunya, però no pas a nivell local). Vull dir que crec que teniu una imatge del meu partit una mica esviaixada (fet, d’altra banda, perfectament normal… segur que jo tinc molt esviaixada la imatge de la resta de formacions polítiques del nostre país).
I em sap greu, però en cap cas la meva intenció és que CiU recuperi cap centralitat (ells sabran el que els convé) ni vull cap pacte amb ells. Jo no crec en els pactes dreta-esquerra. I els puc tolerar només a nivell local, en circumstàncies molt concretes. Però no pas a nivell de Catalunya o d’Espanya.
D’això del Carod, jo prefereixo, personalment, el Puigcercós, mira tu… I el paral·lelisme amb la guerra de Cuba… interessant, però et prometo que la cosa va just a l’inrevés… La sensació que tenim al PSC, o com a mínim la majoria de la gent amb la que jo he parlat, és que a ERC les seves direccions mantindrien els pactes d’esquerres, però que la pressió de les bases ho està fent cada cop més difícil. No volem cap Maine, al contrari!
Una cosa, el CREC, sobre l’acceptació per part dels no independentistes de una futurible (i improbable segons el meu parer) majoria social independentista només és com a conseqüència de la impossibilitat d’atribuirme el coneixement sobre l’actuació de la resta de gent que comparteix el criteri de no ser independentista amb mi. És a dir, jo SI ho acceptaria, faltaria més, la democràcia és per sobre de tot… Però no poso la ma al foc per ningú. I aquí voldria fer un incís: quants dels actuals independentistes accepten/accepteu la majoria no independentista? Perquè jo estic fart de sentir-me dir coses com que pateixo la síndrome d’estocolm…
Potser no m’he expressat suficientment bé, però no intento desacreditar res, i molt menys internet (que, al cap i a la fi, només és un mitjà). De fet no intento desacreditar ningú, només em faig ressò d’una sensació que vaig sentir fins a mitjans dels 90 i que ara torna amb força i és la de la intolerància per part d’un sector de l’independentisme.
Evidentment els intolerants són pertot, però jo aquí només analitzo un moviment polític, no pas tots. A més, considero que el grau d’intolerància que detecto entre els moviments sobiranistes és superior al que detecto entre els qui no en som. Però això, evidentment, és subjectiu. Acostumem (els éssers humans) a fer bo el refrany aquell de la palla i la viga i els ulls…
Si demano que estiguem alerta no és per por a l’independentisme, sinó per por a la deriva grollera (no m’atreveixo pas a dir que violenta) que podria donar-se (i es dóna en certes ocasions) per part d’aquesta minoria (com moltes minories, però, molt sorollosa) dins l’independentisme.
Per cert, no crec que el moviment sobiranista/independentista hagi crescut gràcies al PSC o al PSOE o a Zapatero. Per res. No crec pas que tinguem tanta influència. I pel que fa a si va mentir o no. Jo era al Palau Sant Jordi quan va dir allò del parlament… i és cert que ho va dir… però també és cert que va dir que havia de ser constitucional. No crec que hagi mentit a ningú. És més, l’Estatut és menys del que era quan va sortir del Parlament, evidentment, però és 15 vegades millor que el que teniem, i això ningú no ho ha pogut negar encara.
I el dia que sigui insigne, ja impediré els comentaris 😉
Reitero el meu agraïment al teu article i al fet que em permetis comentar-ho al teu bloc.
Per cert, ens veiem a Granollers al gener? Serà un plaer saludar-te!
El xicot aquest que et contesta a sota, cuida molt les formes però els arguments són feixucs, ZP va mentir i ho va fer de manera miserable, res a dir el poble s’ho va empasar, dir que aquest estatut és 15 vegades millor que l’altre, em fa petar de riure, (i tinc coneixaments juridics).
Lo millor de tot és dir que l’independentisme es nodreix de gent poc formada ideològicament,(aquesta és boníssima).
La gran massa de gent votant del Baix Llobregat té una formació suprauniversitaria (no vull frivolitzar, és ell qui ha entrat al debat aquest).
El que trobo més grotesc és el debat dreta-esquerra, i solsament en els sociates sinó en molts companys independentistes, comdeia al bloc col.lectiu 1707,
El PSC ja no representa cap projecte ni polític, ni social, només representa maquinària de poder, utilitza el nom de l’esquerra i se’n surt perquè aquest país encara no ha paït les rèmores del franquisme i la guerra civil i encara es mou en aquest eix estúpid i anacrònic de l’esquerra-dreta, que només serveix per despistar i desorientar el personal.
En un món on la capacitat de gestió d’infraestructures, la sobirania fiscal, i la capacitat de domini de sectors energètics i de telecomunicacions són cabdals pel desenvolupament i el progrés, perdre el temps parlant de la dreta i l’esquerra sense tenir resolts els factors esmentats és una manera com un altra de fer l’imbècil i perdre el temps.
Doncs això és el que penso, i penso que el PSC, és la gran estafa d’aquest país.
Potser que comencem a parlar clar. He llegit avui que el Carod s’ha posat al mòbil l’anagrama del 2014. Només faltava aquesta. Mentre el PSC s’està organitzant contra el sobiranisme, quan socialistes i ICV conspiren contra ERC i Carod ni se n’entera, quan tot el que fa és primar la sacrostanta cohesió del govern… Prou, s’ha acabat. Està provat que Carod és el polític més inepte que ha tingut el catalanisme. Gestualitat de la qual només se’n beneficien els contraris. Ara els valencians ja ni poden veure TV3, i aquí estem com estem. Cada cop més control dels socialistes a tot arreu. Així que et faig un ultimàtum: O marxes tú Carod de la direcció d’ERC, o jo marxo del col.lectiu de votants d’ERC.
Deixant de banda que els socialistes catalans han d´estar avergonyits de participar i, conscient o inconscientment, propiciar una opció tan escandalosament immoral, incompetent, españolista (per no dir anticatalana) i que humilia als socialistes de veritat, això del Sr. Bernabé – vessar unes quantes llagrimetes- em recorda els penediments -a deshora- dels Dionisios Ridruejos o -siguem respectuosos amb tothom- la caiguda de cavall de Sant Pau.