El PSC
ha posat en funcionament un bloc
(que no forma part de la Xarxa de Blocs
Sobiranistes) a través del qual aspira a generar un debat
de cara a l’onzè congrés que han de fer l’any vinent.
En parla també Raül Moreno, que al seu bloc
també convida a participar-hi. En el text de presentació
?Per què aquesta reflexió; per què aquest
document i per què ara? expliquen que el PSC vol construir
?una Catalunya lliure,
pròspera i sense classes?
(cosa que em recorda l’excel·lent Mail
Obert amb què Martí
Estruch va començar el mes d’octubre) i que ?es
proposa establir una actitud permanent d?escoltar la societat per
tal d?actualitzar les nostres propostes polítiques i
programàtiques?.
Diuen que ?volem
convidar a la reflexió conjunta de la nostra militància
i de la societat
catalana?, i per
això, quan vaig veure el bloc per primera vegada dimarts
passat, vaig córrer a fer la meva aportació a través
d’un comentari.
Al
comentari hi deia que si es tractava de donar idees sobre les coses
que podia millorar el PSC, tant al meu bloc com al llibre que he
publicat a partir dels apunts relacionats amb el PSC hi trobarien
moltíssims elements per a la reflexió. Em vaig oferir a
fer-los arribar el llibre si hi estaven interessats. Vaig deixar
l’apunt gairebé a mitjanit de dimarts a dimecres. I poc
després de mitjanit vaig fer una ullada al comptador i
curiosament, amb dues úniques visites al bloc, entre els 10
articles que ja tenien alguna lectura aquell dia n’hi havia 8 que
feien referència al PSC, talment com si algú hagués
entrat al bloc, hagués vist la categoria d’articles PSC
i els hagués anat recorrent per informar-se. Vaig pensar que
eren molt ràpids i molt eficients.
Dins del PSC hi ha
moltes persones que estan fent una excel·lent tasca per la
societat, amb algunes hi tinc una coneixença personal i una
bona relació. Tanmateix, el problema no són les
persones ?de baix? sinó qui mou el partit des de dalt. Jo
no hauria fet mai un llibre sobre el PP o sobre Ciutadans ni hauria
entrat en un bloc seu creat per generar debat ni hi hauria deixat un
comentari ni els hauria ofert el llibre. Però en el cas del
PSC ho faig perquè crec que val la pena. Crec que tenen raó
quan diuen que han d’obrir un debat perquè els resultats
electorals no són bons. I els faig la meva aportació.
Dubto que el problema del PSC (i de rebot, el nostre problema en la
mesura que és un partit força votat) sigui cap dels deu
que exposen en el decàleg del bloc. Ni falla la connexió
amb les dones o amb els joves nila política de proximitat ni
la representació dels sectors dinàmics ni res de tot
això. El PSC perd perd un altre costat.
El problema del PSC
és d’estratègia nacional. Està quedant escanyat
i rígid, sense marge de maniobra. Es vol mantenir fidel al
PSOE i alhora vol donar imatge de catalanime en uns moments en què
la societat catalana li demana definició. Estan
estratègicament ubicats en la indefinició, pensant que
la centralitat és el millor espai per guanyar vots, i
presenten les altres opcions com a radicals. Parlen del PP i de
l’independentisme com si fossin papus. Neguen ser nacionalistes
espanyols, però ho són als ulls de bona part de la
societat catalana. I neguen ser nacionalistes catalans, però
ho són als ulls dels nacionalistes espanyols. El PSC té
un model federal en la qüestió de les relacions
Catalunya-Espanya en un moment en què ningú es creu que
Espanya vulgui cap federació. El PSC ha estat incapaç
de ser crític amb Zapatero al llarg d’una legislatura nefasta,
plena de mentides, preses de pèl i abusos.
El PSC es fa el
sord en el debat sobiranista. Segons ells, no hi ha debat. És
inexistent i fins i tot és il·legal plantejar-ho i
absurd pensar-ho. Molt bé. Doncs resulta que la societat a la
qual reclamen participació va per aquí. I quan els ho
diuen no els fan cas. Em sembla molt bé que els dirigents i
bona part dels militants no vulguin un estat propi, però
l’error és negar-se a donar la paraula al poble, negar-se a
fer una consulta popular. Això els acosta al PP i posa en
dubte les seves conviccions democràtiques. Per això, el
catalanista cada cop se sent menys còmode al PSC-PSOE i el
deixa de votar. Per això, l’espanyolista cada cop troba més
útil el PP, que no pactaria mai amb els independentistes. I
així el PSC, de tant buscar la centralitat, es va quedant amb
els perfils menys definits; i no és per atzar que l’abstenció
més alta es trobi, precisament, als municipis amb majoria
absoluta del PSC-PSOE.
Ja que
demanen consell a la societat catalana, i com que jo també en
formo part, aquest és el consell que jo els dono: que
promoguin una consulta popular perquè les persones puguem
decidir. I si no volen fer cas d’aquesta demanda social i continuen
perdent vots, que no es queixin. No hi ha més sord que aquell
que no hi vol sentir. I això també ho dic perquè
el bloc aquest de l’Onzè
Congrés el tenen a Blogspot, on resulta que els comentaris
no apareixen publicats directament sinó que els ha d’aprovar
el moderador. Doncs bé, no sé si m’han pres per hàcker, per spam o si em consideren no apte per al debat, però el que jo hi he deixat no l’han volgut
publicar. Allò que dèiem…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… i màquina de poder. Si les idees no són per abraçar més àrees de poder, són menystingudes. Però ara, de cara al congrès necessiten omplir fulls i papers… amb idees d’aparador. Els que manen no en tenen, l’exercici del poder passa aquesta factura. Per això les demanen als de la base, que encara guarden viva la ideologia. Però les teves, XM no els serveixen pas per al seu congrès.
En aquest post demostres que els coneixes prou bé.
Curiosament, amb un dia i escaig de retard, el meu comentari ha estat inclòs a l’apunt de l’esmentat bloc. Excés de feina? Necessitat de consens? O les virtuts del fenomen blocaire? En tot cas, en prenem nota, oi?