Blog d'en Xavier Mir

Des
d’alguns blocs socialistes ha revifat aquests darrers dies el discurs
victimista segons el qual se’ls intenta exloure del catalanisme.
Després de fer un tomb per aquests blocs a partir de Poliblocs
(l’altra font a la qual sovint recorro és la XBS, però
aquí no hi ha gaire representació del PSC), m’agradaria
fer alguns comentaris.

1. Ferran Bello

2. La propietat
   del catalanisme

3. María
   Freiría

4. Ramon Bassas

1. Ferran Bello

Ferran
Bello escriu en un apunt
del seu bloc (25/9/07): ?No
hi ha altre programa per aprofundir
en la convivència
que la utilització
dels recursos
democràtics
i el seu aprofundiment, lliures de xantatges i de pressions
interessades i egoistes,
que moltes vegades només amaguen que interessos
i ambicions dominades per l? egolatria i l ?estupidesa humanes.?
No
hi puc estar més d’acord. Per això crec que per
aprofundir en la democràcia a Catalunya hem d’utilitzar un
recurs democràtic com és una consulta pel dret de
decidir. Així podrem conviure sense recels, acceptant el
resultat d’allò que digui la majoria, amb la consciència
tranquil·la que ningú no imposa res a ningú.
Lliures de xantatges, que sempre és una cosa lletja. Lliures
de pressions interessades. I quina no és la pressió que
exerceix l’Estat espanyol per evitar que catalans i bascos puguin
decidir lliurement si volen continuar formant part d’aquest estat.

2.
La propietat del catalanisme

Sembla
que alguns socialistes continuen buscant continguts desesperadament.
Montilla va marcar una fita amb allò de les cabòries
identitàries, i altres blocaires del PSC no paren de retreure
a CiU que es pensin que tenen l’exclusiva del catalanisme. Es veu que
això del catalanisme és un producte que ven i per això
tothom reclama el seu tros de pastís. Els socialistes diuen
que no és just que els de CiU se’l vulguin quedar. Però
el més trist de tot és que volen el pastís
aquest per ensenyar-lo, i no pas per menjar-se’l. El catalanisme
hauria de servir per alguna cosa, però a mans d’uns i altres
acaba en un pastís caducat, petrificat, incomestible. José
Manuel Campesino escriu:
?Només
un últim apunt, el catalanisme no és propietat de ningú
més que dels catalans, i Catalunya no és CiU.?
Al De
bat a bat de
José Antonio Donaire trobem la resposta a aquesta preocupació
de la militància socialista: és que Iceta va dir al
Parlament: ?el
catalanisme no necessita ni líders carismàtics, ni
messies, ni herois. És un sentiment cívic, que no admet
cap mena d?apropiació personal ni de patrimonialització
partidista.?
Quan jo tinc clar que una cosa és meva no em plantejo que algú
l’estigui patrimonialitzant. Si ho haig de reivindicar, senyal que no
és del tot propi, no?

3.
María Freiría

Una
altra blocaire:
?A
aquests sectors de l’independentisme català, que ara se’n diu
soberanisme, cal demanar-lis i més diàleg, debat i
respecte amb el conjunt de la societat catalana, la qual per cert,
molt ampliament , no recolza ni aquestes actituds, ni aquests
supòsits de futur per a Catalunya.?
Com que em considero part del sector al·ludit, recullo el
guant en això del diàleg. Amb qui haig de parlar?
Debat? Sí: el dia 8 en farem un a 8TV, al programa de Josep
Puigbó Amics,
coneguts i saludats.
En vol fer algun altre? Jo mateix he publicat un llibre
que m’agradaria que fos motiu de debat. Tindrà l’amabilitat de
comentar-lo? Vol que li enviï un exemplar a casa? Demanin, si
els plau, més diàleg, més debat, i més
respecte. És el mateix que demanem nosaltres i dedueixo que no
ens costarà entendre’ns. Ara bé: no menteixi. Aquesta
blocaire assegura que la societat catalana no recolza un futur en què
Catalunya tingui un estat propi. Miri’s, si li plau, el baròmetre
d’opinió política publicat el darrer juliol i veurà
com entre els que volen un estat dins d’una Espanya federal i els qui
volen un estat independent sumen el 50,9%. No és una majoria
suficient? I com que intueixo que quan ha llegit això de
l’Espanya federal se li ha il·luminat la cara i ha trobat un
ferro roent on agafar-se, li avanço que l’opció no és
?una comunitat autònoma dins una Espanya assimètricament
federal? sinó un estat.

4.
Ramon Bassas

I
el millor, per al final. Llegir Ramon Bassas és entrar en un
altre tipus de raonament polític, més elaborat, ben
estructurat i ben escrit. Un apunt
al seu bloc reprodueix l’article publicat el 30 de setembre a
DiariMaresme.com
amb el títol ?Més sobiranistes = menys catalanistes?,
on entre altres coses escrivia:
?El repte del
catalanisme, crec, no és pas ocupar l’extrem i combatre des de
la trinxera del sobiranisme. El repte és estendre’s justament
amb una amplíssima capa de la població que viuria sense
problemes com a seus la majoria d’aquests símbols si no
s’anessin segrestant, però que avui, i demà, veurà
com a natural i lògica la nostra relació fraternal amb
la resta d’Espanya, així com el seu status
jurídic. Una majoria que s’hi apuntaria amb ganes si per ser
catalanista no fes falta el sobiranòmetre.?
Per tant, segons en Ramon Bassas, el catalanisme perd una gran
oportunitat quan es decanta cap a allò que ell considera que
és l’extrem sobiranista. Es veu que podria ser un fenomen de
masses, que tothom podria ser catalanista, però com que els
fem passar per l’adreçador de l’independentisme, aleshores
se’n desdiuen o no arriben a sentir-s’hi còmodes. Bassas
afirma que per l’Onze de setembre cada cop es veuen menys senyeres i
les poques que es veuen són estelades, i que això és
?un
símbol de la desafecció amb què la majoria de
catalans poden respondre davant la monopolització dels símbols
(la Diada, la bandera, la llengua, les institucions, la tele…) per
part dels que són a l’extrem de l’eix. Dels símbols o
del catalanisme. O de Catalunya. També així s’explica
part de l’abstenció als comicis autonòmics.?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!