El
secretari general d’Iniciativa per Catalunya Verds ha publicat un
parell d’apunts al seu bloc que m’agradaria comentar en una nova
carta oberta. Aquesta modalitat d’apunt, la carta oberta, es basa en
les possibilitats que ofereixen els blocs d’obtenir comunicació
directa, d’obrir debats amb persones que també tenen bloc. En
algunes ocasions ha estat possible perquè l’interlocutor ha
tingut l’amabilitat d’avenir-s’hi. Però sempre hi ha qui no
respon, sempre hi ha qui evita el debat amb un que, a part de
blocaire, no és res més amb pes social o polític.
Esperem que aquest nou intent sigui afortunat.
Dissabte
29 de setembre, Guillot publicava l’apunt ?La
demagògia republicanista, la fiscalia inoportuna i la
manipulació política?, que començava així:
?Ser
republicà no vol dir, ni cremar fotos del rei ni apuntar-se a
un bombardeig, com fan alguns, autoinculpant-se de cremar fotos del
Borbó. Crec que una pràctica republicanista és
perfectament compatible amb el mínim respecte que es mereix el
cap d?estat del nostre ordenament constitucional, que és el
rei.?
És evident que per ser republicà no cal cremar fotos
del rei. No discutirem això perquè és bàsic. En
canvi, jo no seria tan contundent a l’hora de menystenir un mecanisme
de solidarització com és l’autoinculpació. Si
algú és acusat injustament d’alguna cosa, sigui la
crema d’una foto o qualsevol altra acció que topa amb una
legislació més que qüestionable, l’autoinculpació
és un mecanisme que permet convertir un cas puntual en un
paradigma, un problema individual en un problema col·lectiu.
Com que Guillot mateix mostra el seu desacord amb la llei (?Amb
tot, si alguns patriotes alegres i combatius, es veuen amb la
urgència de cremar un retrat del rei o qualsevol bandera,
tampoc no hauria de passar res.?),
entenc que té pensada alguna alternativa per fer pressió
social perquè aquesta llei canviï si no és
partidari de solidaritzar-se via autoinculpació. Si no té
res pensat, si no proposa una actuació alternativa, ens veiem
obligats a secundar les propostes que hi ha en curs.
Entre
els dos fragments que acabo de citar hi ha una frase que també
voldria comentar: ?I
no està de més recordar que la defensa de la república
passa, abans que res, per la defensa dels valors republicans, com són
els de la democràcia , la tolerància??
Els punts suspensius encotillen, per desgràcia, el que podia
haver estat un desglossament dels valors republicans. Però em
quedo amb els dos que dóna. Si parlem de democràcia,
hem de dir que aquest cap d’estat no l’ha triat ningú, com
tampoc triarà ningú el seu fill el dia que el succeeixi
en el títol si és que això arriba a passar. Si
la democràcia és un valor, que ens preguntin si estem
d’acord que una part considerable dels nostres impostos (que per cert
no podem saber quina; es veu que no hi tenim dret) vagi a parar a la
monarquia. El segon valor republicà segons Guillot és
la tolerància. I la meva opinió és que aquest
valor només és possible des de la igualtat de
condicions. Entenguem-nos. El senyor Joan Carles de Borbó
seria una persona com qualsevol altra a la qual segurament jo no
m’hauria referit mai de la vida. Però és en la seva
condició de monarca i cap d’estat que m’hi refereixo. I en
aquesta condició seva no hi ha una relació d’gual a
igual. Ell pot mentir públicament com ha fet (dient que el
castellà no ha estat mai imposat a ningú), que té
total impunitat. Pot infringir la llei, perquè té
immunitat. Si jo denuncio que menteix, a qui jutjaran és a mi.
Estem moralment obligats a ser tolerants amb qui ens imposa aquesta
desigualtat?
I
passant ara a un altre apunt, Guillot reprodueix
al seu bloc l’article que va publicar a El
País
el passat 18 de setembre: ?Ni centralismo ni independentismo:
federalismo?. El títol de l’article ja demostra la intenció
de situar-se al centre, entre dues opcions que es presenten com a
radicals. Guillot denuncia en altres apunts seus la manipulació
que fan alguns mitjans, però no s’adona (no?) que ell també
cau en aquest parany. Guillot tendeix a tractar amb molt poc respecte
i amb molt poca tolerància l’opció d’un estat propi.
Fixeu-vos en aquestes paraules: ?Se
ha encumbrado como puntos de referencia a magistrados convertidos
ahora al independentismo y a profesores universitarios que se
preguntan en público si la creación del ejército
catalán debe ser anterior o posterior al referéndum por
la independencia. Deberíamos considerar la posibilidad de
vincular el debate público en Cataluña a la realidad.?
Per tant, presenta el debat sobre la independència com un debat
desvinculat de la realitat, cosa que no és certa. Segons el
darrer baròmetre d’opinió política (juliol
de 2007 ? pregunta 28), només un 37,3% dels enquestats
opina que Catalunya hauria de ser el que és, una comunitat
autònoma d’Espanya. En canvi, el 34% creu que Catalunya hauria
de ser un estat dins d’una Espanya federal (que diria que és
l’opció que defensa Guillot, tot i que no queda clar i potser
aniria bé que ho expliqués) i el 16,9%, un estat
independent. Deixem de banda que aquestes dues darreres opcions sumen
el 50,9% i que això és majoria absoluta. Posem-ho més
fàcil i centrem-nos només en aquest 16,9%: no és
un percentatge prou significatiu per considerar que forma part de la
realitat?
Per
no malinterpretar les paraules de Guillot, remeto el lector d’aquest
apunt al text original: ?Parece
no haber nada entre el independentismo de unos y el centralismo de
los otros, aunque diríase que es justamente en esta franja
intermedia donde nos concentramos el grueso de la población,
de los partidos políticos y de las organizaciones sociales.
Los federalistas, existir, existimos, pero nos cuesta mucho
aparecer.?
És cert que una bona part de la població catalana
conserva la voluntat d’un model federal per a l’Estat espanyol i que
aquesta voluntat comprèn diversos matisos. Però també
és cert que hi ha molta confusió entre federalisme i
confederalisme. I la cosa més certa és que ni un model
ni l’altre funcionen si a l’altra banda no hi ha interlocutor.
L’Estat ha tingut l’oportunitat de canviar de model precisament arran
de les reformes estatutàries i no ho ha fet. Davant d’aquesta
realitat, continuar apostant per un federalisme no correspost és
una actitud política poc encoratjadora i molt més arriscada que l’objectiu d’un estat propi, ja que tots els esforços que s’hi destinin poden quedar en la via morta, sense correspondència per part de l’Estat que es vol federal. Amb tot, és
evident que qui ho vulgui defensar ho ha de poder fer. I en aquest
punt arribem al moll de l’os.
Guillot
ha assegurat aquest diumenge a Lleida que
l’independentisme tampoc és la solució. És
lògic que els representants polítics dels diferents
grups proposin solucions diferents. Forma part del joc democràtic
que cadascú expliqui i defensi la seva. Però resulta
que quan algú proposa una consulta per decidir l’estatus
polític, per veure quin suport tenen aquestes diverses
opcions, la centralista, la federalista o la independentista, des
d’ICV es posen al costat no pas dels principis democràtics,
sinó del centralisme que ho vol impedir. Aquesta consulta
democràtica l’han de poder fer al País Basc i l’hem de
poder fer nosaltres. I que cadascú defensi les seves posicions
i respecti la voluntat expressada a les urnes. En tot cas, quan ens
hagin de demanar el suport per a un projecte federalista que Espanya
rebutja, ja tindrem ocasió d’explicar-los que l’única
manera de forçar aquesta federació és a través
d’un estat propi, lliurement federat si així ho volgués
la majoria. I si no, ens federem directament amb la Unió
Europea. Guillot pot no estar-hi d’acord, però això no
ha de portar-lo a impedir la celebració de la consulta perquè
això és atemptar contra els principis que ell mateix
defensa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs no puc estar més d’acord amb totes les rèpliques que fas a en Guillot. Només una coseta pel que fa al tema de la monarquia; m’agradaria comentar una sensació que suposo que tots i totes hem tingut aquests dies. I és que trobo que es un tema que amb una mica d’organització i de ganes, podem muntar-ne una de ben grossa. Sembla que la gent en té ganes, no? D’antimonàrquics, per sort, en trobem sota qualsevol bandera i sota diversos colors polítics. Potser és l’hora d’agrupar-nos tots.
Els d’ICV són hereus d’aquell discurs tan tronat, tan del segle XX, que creu en la superioritat moral i intel·lectual de l’esquerra (la de debò, perquè ens entenguem). Tant se’l creuen, aquest discurs, que en Saura es permet el luxe de donar lliçons al lehendakari Ibarretxe, i li aconsella que retiri el seu pla democràtic que permetrà als bascos decidir lliurement el seu futur.
L’actuació d’ICV en aquest afer (i en algun altre) és patètica. Més que l’esquerra alternativa, els d’ICV són l’esquerra apoltronada. De debò que sí.
P.D. No cal ni dir que condemno tot acte violent contra persones i béns. La crítica contra els adversaris polítics s’ha de fer de forma pacífica i raonada.
Tot i que evidentment no retiro ni un mot de tot el que he escrit i que m’agradaria molt llegir algun tipus de rèplica, assabentat d’aquesta
notícia
que publica Vilaweb em solidaritzo amb els amics d’ICV i condemno tota acció violenta.
Tot i estar d’acord amb el que diu, considero que cal ser una mica més cru amb el federalisme espanyol actual d’ICV. Ser federalista espanyol avui des de Catalunya no és només una “actitud poc encoratjadora”, sinó que l’evident inviabilitat del projecte per falta de “partenaire” el converteix en una forma especialment covarda de defensar el statu quo. En comptes de defensar l’estructura política actual es defensa un projecte que se sap condemnat al fracàs perpetu. El resultat és el mateix, però la forma de defensar la situació actual et permet desresponsabilitzar-te’n: “nosaltres ja ho canviaríem, però és que no volen…”. És una actitud antipolítica i, en el fons, cínica.
La democràcia és un valor superior al de la Constitució. En el moment que et bases en la Constitució per aturar la democràcia, estàs matant la democràcia i estàs convertint la Constitució en paper mullat.
De fet és més simple. Els que es diuen demòcrates en aquest país són constitucionals i prou, no saben el que és la democràcia perquè són els privilegiats d’aquest immens muntatge que anomenen democràcia. Els d’Iniciativa són una colla d’hipòcrites vividors i ja és hora que els posin al seu lloc els vots, és a dir en el no-res.
L’independentisme i defensa del dret a l’autodeterminació per part d’ICV és directament proporcional a la llunyania del país on s’ha d’exercir.
Per tant, si la llunyania del país és 0, la seva defensa del dret a l’autodeterminació és 0 també.