Aquesta setmana ha estat notícia la pregunta que Jordi Barbeta
va dirigir a Josep-Lluís Carod-Rovira al programa de TV2 59
segons. Ho ha estat a E-notícies,
que ho ha presentat com una ?enganxada? de Carod amb Barbeta. La
notícia remarca que Carod va acusar Barbeta d’utilitzar
?arguments dels dirigents convergents? i si es mira el tall de
vídeo es veu que aquesta breu discussió absurda va
existir. Però tot plegat deixa de banda la qüestió
de fons. Barbeta no va preguntar res. Va fer una afirmació
disfressada de pregunta. A Barbeta li convé escampar la idea
que l’independentisme de Carod no anirà enlloc, que només
són paraules, i que mentre comparteixi govern amb Montilla,
que no vol un estat propi, ja pot bramar.
Aquest és un discurs que busca un doble efecte. D’una banda,
intenta intervenir en la sensació, cada cop més
evident, que l’independentisme creix. I ho fa provant de rebaixar-ne
les expectatives. Si algú que vol la independència es
carrega d’ànims quan sent Carod parlar del 2014, Barbeta el fa
tocar de peus a terra i li recorda que només són
paraules i que, paradoxalment, està governant amb un
espanyolista. Però d’altra banda, sap que podrà fer la
pinça amb un sector de l’independentisme que tampoc veu bé
l’actual govern, aquell sector que podria aprofitar els intents de
desacreditar Carod per fer pujar altres partits que encara no tenen
presència al Parlament o per fer triomfar corrents interns que
aspiren a controlar la direcció.
Cap pregunta. Barbeta no vol saber res. Sap perfectament la resposta
d’allò que pregunta i malgrat tot ho formula per l’efecte que
pot produir. Això és una figura literària que
tots coneixem: una pregunta retòrica. Però posats a
tirar de recursos d’aquest tipus, la veritat és que la pobresa
de les formes fa pensar que als contraris a la independència
se’ls comencen a esgotar les idees. Barbeta pregunta si tant parlar
d’independència no acabarem banalitzant-ne el concepte. Ara
resulta que ens ha de preocupar això de la banalització,
que hem d’intentar arribar a la independència sense abusar del
terme, sense parlar-ne massa. Suposo que Barbeta també
considera que durant la Revolució Francesa es va banalitzar la
guillotina, o que aquesta mania que té la gent d’anar a votar
en unes eleccions és una banalització de la democràcia,
o que llegir cada dia els seus articles és una banalització
de la premsa.
En definitiva, l’intent de plantar cara en termes de batalla
mediàtica per intentar desactivar l’independentisme se li gira
en contra perquè demostra que els arguments són cada
cop més pobres. A poc a poc, els qui es resisteixen a admetre
que amb aquest projecte d’Estat
centralista no anem enlloc van caient. Ara ha estat
Imaz, i no m’estranyaria que finalment Duran també plegués,
esgotat de tensions internes amb CDC, amb la Unió de Joves, i
després de veure com Piqué també ho deixava
córrer.
Sé que altres persones opinen, en part, com en Jordi Barbeta.
En la mesura que a Madrid no s’escandalitzen amb tant de debat
independentista, potser és que saben que tot plegat és
foc d’encenalls i que no passarà res. Potser sí; és
una opció. Però també podria ser que que ho
comencin a veure magre, que hagin valorat les dades de què
disposen i que comencin a canviar d’actitud. Què pensarà
el món d’Espanya si mentre el Regne Unit té una actitud
exemplar respecte d’Escòcia els espanyols es dediquen a bramar
als quatre vents com criatures per un procés democràtic
com el que ens portarà a ser un nou estat dins la Unió
Europea? Ara que ja sabem que anem cap al divorci, què fem?
Quedem com a bons veïns, com a persones civilitzades i capaces
de dialogar? O ens llancem la vaixella pel cap. Volen quedar com uns
histèrics davant del món o salven el que puguin de la
pròpia imatge per sobreviure amb dignitat?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho dic bàsicament pel tipus de referències que fa a 15 anys de recorregut i els mediàtics que considera respecte a Pujol. I alguna altra desconsideració que acompanya aquest seu argument. Entre elles la de la mirada dels lectors.
Per altra banda, a mi em sembla que a Madrid intenten dominar l’histerisme, però que aviat no ho aconseguiran (i m’agradaria equivocar-me de ple). Ho veig així perquè diria que per a contenir-lo a mig termini (que em sembla és on estem atenent) caldria una posició de respecte democràtic per part del president central que per ximples (crec que s’equivoca) interessos de partit, càlcul electoralista, de negociat, o com vulguem dir-li, no es permetrà. I perquè la història del llop ja no ven.
Vull dir que ja no sé quines cares encara li queden per mostrar a l’estat per a comprar vots i mantenir-se en el seu paternalisme traïdorenc cap a Catalunya, però siguin les que siguin suposo afirmaran i ampliaran el nostre projecte d’estat propi.
Sobre això crec que el que hem de fer és passar-ne en molts detalls, les histèries pot ser tinguin un paper important en generar confusió, i aquesta és la que hauríem d’atendre a parer meu. Vull dir que el que considero fonamental és que no ens deixem tocar la moral.
Pel que fa al periodista, ell no pregunta res, ni vol saber res, i trobo que li respons molt bé. Només afegiria que més que arguments convergents utilitza simplismes i mals arguments de la pre-pre-campanya Madí, així com submissions mediàtiques (quin és aquest criteri del que recullen o no recullen a determinada premsa? No és ell conscient del "descoloque" en que es troben precisament aquestes premses? No hi ha pensat en que pot ser hagin vist que els ha sortit malament la difusió que han fet del treball d’Alfons López Tena, per exemple?)
Una altra cosa que considero interessant aquí es refereix a la observació bàsica. Si ens mirem les coses amb esquemes caducats, amb una mica de sort i si disposem de poder i volem tergiversar fets i projectes podem forçar la situació; però som uns inpresentables si volem vendre aquestes accions com a explicació del "què passa". Barbeta, com altres cronistes de l’actualitat política no haurien d’obviar precisament les entranyes del poder mediàtic, i la malaltia en que hi hem caigut per considerar i permetre que molts periodistes es creguin semidéus.