Durant
molts anys, la Diada era un parèntesi d’un sol dia en què
la minoria que volíem un estat propi ens fèiem sentir
amb l’esperança que cada any fóssim més, que a
poc a poc anés creixent el suport social. L’endemà
tocava resignar-se, tancar el parèntesi i continuar vivint a
la mateixa pobra, trista, bruta i dissortada pàtria, que deia
Salvador Espriu. Aquest any, no. Aquest any el 12 de setembre és
diferent. Vist sense perspectiva, tot sembla igual que la setmana
passada o que el mes passat. Però si ho comparem amb un any
enrere el canvi és clarament perceptible. I potser sí
que fins i tot el final d’agost i aquests primers dies de setembre
s’ha accelerat tot plegat. Un servidor ha estat ocupat en la campanya
?El món ha de saber-ho? i ha parlat poc d’altres coses. És
com aquell nebot, posem que es digui Biel, que un només veu
cada quinze dies i que de sobte, després de no veure’l durant
un mes, s’adona que ha crescut molt. Crec que no sóc
somiatruites ni ingenu com sovint se’m retreu si trec aquesta
conclusió a partir de les informacions que tenim.
Ha
nascut un Cercle
d’Estudis Sobiranistes avalat per persones de relleu social i
acadèmic.
Existeix
una eina a Internet que permet adhesions individuals de persones que
volen un estat propi arreu dels Països Catalans:
estatpropi.cat. (Avui, per
cert, El Punt
publica aquesta
carta de Marc Roca, Marcús, de l’equip de la Xarxa
de Blocs Sobiranistes i recentment nomenat conseller
editorial d’aquest diari.)
Existeix
un espai a la blogosfera que agrupa tots els i les blocaires que
aboquen continguts a la xarxa i que volen també aquest estat
propi: xbs.cat.
El
debat sobre la sobirania és present a la immensa majoria de
mitjans del país encara que al web del Telenoticies
diguin que el debat és només sobre el catalanisme,
així, en general, i no el sobiranisme, com sí que
recull Vilaweb.
Tant
ERC com CiU tenen pressions internes en una mateixa direcció:
la plena sobirania: Reagrupament, Esquerra Independentista,
Desfederem-nos i Plataforma per la Sobirania.
El
vicepresident Carod (que no ho ha dit en tal condició però
que no deixa de ser-ho) ha posat una data simbòlica a
l’entorn de la qual s’estructura el debat: el 2014.
L’intent
de vetar el partit de les seleccions catalana i dels Estats Units
per part de la federació espanyola, el tall de
subministrament elèctric, el pèssim funcionament de
Renfe i altres elements visualitzen la crisi de l’Estat espanyol i
la seva defecció a Catalunya.
Una
campanya aconsegueix projectar internacionalment a través de
la plataforma de vídeos YouTube el cas d’Èric Bertran
i per extensió, el de Catalunya dins Espanya.
Es
creen plataformes com Araitaca
que posen en evidència la fi de l’etapa estatutària.
En diversos àmbits, cada cop més, es comença a
veure clar que l’Estatut ha estat l’última ocasió que
l’Estat espanyol ha malbaratat per fer possible un Estat diferent.
Ara, a l’horitzó només hi queda una fita i ens hi
encaminem de manera irreversible.
Les
dades ens diuen que els qui s’oposarien a la independencia de
Catalunya són molts menys que no pas els qui voldrien un
estat. I que entre els qui el volen independent i els qui el volen
federat a Espanya, però estat, sumen el 50,9%.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa temps que segueixo el teu bloc i penso que ens hem de felicitar tots plegats per aquest canvi de rumb de les tendències mentals i emocionals vers la fita de la independència. Estic segur d’una cosa: si tots els que volem i voldran la llibertad de la nostra nació. per les raons qus sigui, si tots, adquirim la conciència i el compromís de la nostra acció personal i diària vers aquest objectiu, i alhora unim sinèrgies i voluntads en tots els camps, estic segur que ningú podrà evitar alló inevitable: la independència de Catalunya!