Blog d'en Xavier Mir

Només
tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc
una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu
llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat
que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional
aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els
teus reportatges denunciïs l?exèrcit rus, però també l?ús de la tortura
i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu
fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el
meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes
als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada
que vaig anar a Txetxènia, l?octubre del 1999, era per a un reportatge
sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar
llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el
terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta
guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot
Rússia ignora què hi passa de veritat.»

(…)

No
et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest
univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha
ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de
la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la
soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada
dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants
txetxens cauen amunt i la paraula d?una dona justa es mou entre el
silenci imposat i la insignificança, és arribada l?hora de rentar-se
els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens
pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una
imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu
entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense
ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del
temps i de l?espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas
aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant,
escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada,
impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d?haver
nascut.

Carles Torner
L?arca de Babel