Blog d'en Xavier Mir

A la Xarxa de Blocs Sobiranistes, els 326 blocaires que en formem part som, evidentment, sobiranistes. Jo sóc sobiranista. Per què? Perquè considero que darrere de gairebé tots els problemes del país hi ha la manca de sobirania. Un país que es passa més de dos anys donant voltes a un estatut, que perd quantitats esborronadores de temps i de diners decidint com ha de ser l’instrument polític que ha de regir les nostres vides, que finalment es posa d’acord un 30 de setembre de 2005 i que al cap de poc comença a veure progressivament que tot allò no ha servit per a res és un país amb un problema molt greu pendent de resoldre. I em preocupa molt que només un partit ho denunciï i proposi alternatives.

Em preocupa molt que des d’ICV, després dels diners que Joan Saura es va arribar a gastar com a conseller de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana, no es reconegui ara que tota aquella monumental inversió no ha servit per res. Milions d’euros dels contribuents llençats a les escombraries. Davant d’això, com a mínim, cal reconèixer que hi ha un problema. Com és que un partit d’esquerres com és ICV, un partit que sap què es pot fer en polítiques socials amb els diners que es van destinar al procés d’elaboració de l’estatut, no protesta ara enèrgicament per l’escassa rendibilitat d’aquella inversió?

Salvador Cot escriu avui amb ironia corrosiva sobre els partits autoanomenats catalanistes, que ho són tots a excepció de PP i Ciutadans: "Enhorabona als polítics d’aquest país, felicitats als diputats del
Parlament de Catalunya, del Congrés i als senadors que van votar que sí
a tot", escriu. I és que, efectivament, tot l’esforç polític fet pel Principat els darrers anys se n’ha anat en orris, encara que finalment el TC reconegui la constitucionalitat de l’estatut. No s’ha solucionat el problema del blindatge de competències perquè per molt bé que ho expliqués l’estatut, per molt que es barallessin, com diu Cot, per si les competències eren exclusives o excloents, al final del camí, que és on som ara, topem amb l’autèntic problema: la falta de sobirania.

Per això sóc sobiranista. I no puc entendre que a aquestes altures no siguem tots sobiranistes. Per quins set sous els partits no reconeixen que hi ha hagut un malbaratament irresponsable i absolutament condemnable de diners públics? Per què caram no plantegen d’una vegada el problema de la sobirania? Quants diners s’haurien pogut dedicar a polítiques socials en municipis com Cornellà, Esplugues, L’Hospitalet, Mataró o tants altres feus socialistes que s’han perdut pel camí? Per què Esquerra és l’únic partit dels que s’anomenen d’esquerres que proposa una alternativa a aquesta situació? Després de tot el temps perdut i de tots els diners llençats, només hi ha una pregunta a fer a qualsevol representant polític i a qualsevol ciutadà: i tu per què no ets sobiranista?

PS: Atenció a la nova aportació de Josep Pinyol, setè article de la sèrie "La via democràtica a la sobirania". També a un altre article d’Eduard Vallory que continua elevant l’anècdota de les "collonades" de l’Iceta a categoria, la categoria del socialisme que no volem. I encara, a un de Josep Maria Pasqual sobre la proposta dels jocs esportius per a països sense estat.