El president de la Generalitat, que com tots recordem va accedir a aquest càrrec gràcies a un pacte amb ICV i amb ERC i que, malgrat haver trencat l’acord, continua fent com si res, ens diu ara què hem de fer i què no hem de fer amb el referèndum. Ens diu que no l’hem de fer servir per castigar ningú. Ho diu malgrat que el seu partit el vol utilitzar per passar comptes amb el PP, per castigar el rival polític de Zapatero. Ho diu ell que ha fet servir els poders que li va atorgar ERC per fer fora els consellers del govern, i no ens dóna a nosaltres l’opció de fer-lo fora de manera fulminant; ens diu que primer hem de votar l’estatut, i que segons com vagi, ja ens dirà quan són les eleccions i si s’hi torna a presentar. Doncs jo, un president que trenca un acord de govern i no dimiteix no el vull ni en pintura. I al referèndum penso exercir un vot de càstig com una casa.
Divertidíssim m’ha semblat que la Junta Electoral hagi renyat el govern que va expulsar ERC perquè no volia dir que sí. Ara resulta que els pulmons dels sis exconsellers poden cridar el NO amb plena llibertat i, en canvi, el govern ha de callar. Ja els està bé. Però ni l’avís de la Junta farà que reconeguin l’intent de presa de pèl massiva.
Divertidíssim també el sondeig de la revista Época, segons la qual un 57 % dels votants del PP votarà sí a l’estatut. Ai ara!! Tots aquells que no volien coincidir amb el PP hauran de passar al NO, oi?
Interessantíssim el debat entre Partal i Colomines. Perquè era entre dos independentistes i ningú més. Perquè ha quedat clar l’escàs entusiasme amb què es pot arribar a votar SÍ. Perquè ningú dels dos ha dit que tinguem al davant un bon estatut i la diferència era si ens conformem amb allò que ens donen o no. I perquè en Partal ha estat, de llarg, molt més convincent que en Colomines.
Sempre que penso en el preàmbul que diu allò que diem que diu que diuen que es diu que s’ha sentit a dir al Parlament de Catalunya, i sempre que sento els partidaris del SÍ que ho defensen com un reconeixement sense precedents a la sobirania del Parlament, penso que el Parlament ja es va pronunciar el 30 de setembre, i ja hem vist com s’ha respectat allò que s’hi va dir. Pretendre que l’afirmació del preàmbul és un reconeixement a la sobirania del Parlament i després demanar el vot afirmatiu a un estatut tan retallat respecte del que va sortir del Parlament és propi dels més grans equilibristes… o dels il·lusionistes.
CiU ens pregunta si volem l’estatut o tornar al passat. No volem l’estatut i volem futur. El passat és, precisament, continuar acceptant les engrunes que ens vulguin donar. El PSC-PSOE ens pregunta si estem disposats a permetre que el PP utilitzi el nostre NO contra Catalunya. No volem l’estatut i el PP se’n pot anar de copes amb el PSOE i engatar-se tots plegats, que prou que s’entenen a l’hora d’espanyolitzar la política catalana.
Jo crec que la pregunta que ens haurien de fer el 18 de juny és: "accepteu l’estatut tal com ha quedat després de ser negociat?; en cas de no acceptar-lo, quina opció trieu?:
1. Suspendre l’autonomia i declarar-nos definitivament espanyols com el qui més.
2. Quedar-nos amb l’estatut vigent, que poca diferència hi ha.
3. Exigir l’aprovació de l’estatut acordat pels partits catalans el 30 de setembre de 2005.
4. Abandonar les reformes estatutàries i convocar un referèndum d’autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja saps que els referèndums es fan perquè responguis que "sí" a la pregunta que et fan. Altrament no els convocarien els referèndums.Malgrat tot, l’alternativa que proposes de quatre preguntes, demostra que sempre guanya aquell qui la proposa la pregunta: guanyaria la 4a opció!