Hi ha qui anirà a votar SÍ al referèndum malgrat que no està gens satisfet del resultat. La il·lusió del 30 de setembre, la unitat dels partits catalans a defensar un text comú, ha donat lloc a un campi qui pugui i ara això de l’estatut ha quedat en un ni fu ni fa que fa venir ganes d’engegar-ho tot a rodar i quedar-se a casa. Però com que diuen que això o res i que, al cap i a la fi, és més que el que tenim…, doncs anirem i votarem que sí. Aquest serà el pensament de moltes persones. Però de què s’espera passar pàgina exactament? Al voltant de l’estatut hi ha uns quants fronts oberts, uns quants processos paral·lels. Alguns es tancaran el 19 de juny, però d’altres no quedaran tancats en absolut, sinó més oberts que mai. Evidentment, hi ha dos partits que tenen un gran interès a passar pàgina perquè temen el desgast. El PSC-PSOE té molta necessitat de deixar el tema resolt perquè com més aviat es tanqui la qüestió catalana, més aviat es podran centrar en el País Basc, que és l’altra gran preocupació de Zapatero de cara a les properes eleccions. No m’estranyaria gens que l’endemà del referèndum català Zapatero fes alguna declaració que deixés entreveure la possibilitat de posar sobre la taula el dret d’autodeterminació per a Euskadi. Tampoc hi compto gaire, però si això passés, l’estatut català s’hauria tancat en fals i la seva validesa i legitimitat quedaria tan escurçada com inversament proporcional seria el creixement electoral d’ERC. També a CiU hi ha moltes ganes de passar pàgina. Només cal recordar que en 23 anys de govern de Pujol no van creure mai en la necessitat d’un nou estatut. CiU se sent molt més còmoda en la negociació constant, i un estatut que deixés ben resoltes les qüestions més bàsiques com finançament, relacions amb Espanya, etc., els hauria trencat el joc. Tant CiU com PSC admeten que aquest no és l’estatut que voldrien, però ja que s’ha pogut obtenir, i ja que és millor que el del 79, votem-lo i passem pàgina.
En política, un dels combats més ferris es lliura per marcar l’agenda, és a dir, per aconseguir posar damunt la taula o treure del debat públic determinats temes. D’això es valen CiU i PSC (i això fa que sigui encara més lletja l’expulsió d’ERC) per tancar el tema ben aviat. Només els queda un mes de patiment encara no, perquè a ells els passa com als grans equips de futbol que surten a jugar com a favorits i que ho han de demostrar. ERC, en canvi, ho donava tant per perdut que inicialment havia apostat per un vot nul desobedient que volia començar a trencar les regles del joc. I ara resulta que no és tan clar i que la possibilitat que no vulguem passar pàgina comença a prendre consistència. Evidentment, ni CiU ni PSC tenen un pla B si l’estatut és rebutjat. Però ERC sí. Rebutjar l’estatut és, com a mínim, reclamar el del 30 de setembre, que és d’on no ens hauríem d’haver mogut mai.
De fet, hi tenen molt més a perdre PSC i CiU que no pas ERC. Suposant que el SÍ guanyi sobradament, s’entendrà que hi hagi votants d’ERC que prefereixin conformar-se amb aquest avenç per escàs que sigui, com també n’hi ha de CiU que votaran NO. Però això suposarà deixar invalidada la via estatutària per a qualsevol millora de l’autogovern. A partir del 19 de juny, si guanya el SÍ ja no hi haurà la possibilitat de rebaixar les aspiracions nacionals amb un nou estatut i només quedarà el camí de la independència. Vist així, votar NO és l’única opció que els queda als qui no volen sentir a parlar d’independència, que són la immensa majoria de socialistes i convergents. Rebutjar aquest estatut i exigir que sigui substituït pel del 30 de setembre és l’única via per als amants d’anar posant pedaços i anar tirant.
Seguint amb l’estat de la qüestió sobiranista, Joan Oliver continua sorprenent-me amb les seves refleixions a l’Avui: "El que és realment important de la consulta de Montenegro no és el resultat, sinó el fet que s’ha celebrat, el fet que, de mica en mica, les grans institucions internacionals amb l’ONU i la UE al capdavant, van entenent que la indissolubilitat dels Estats és cosa del passat i que, en un món democràtic, el dret a l’autodeterminació, la secessió, la independència o com en vulguin dir, és un dret perfectament legítim i que la comunitat internacional ha d’acceptar el que en resulti de l’exercici d’aquest dret. Després del referèndum de Montenegro, el món és una mica més democràtic. I això ha de ser motiu d’alegria per a tots els catalans, els independentistes i els que no ho són."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!