L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Aquests dies he rebut un correu electrònic de la gent que està impulsant la ILP per l’autodeterminació de Catalunya. Com en tantes coses “catalanistes” que es promouen al Principat -a partir d’ara en diré Catalunya, que crec que és un nom més honest-, la iniciativa és molt nacionalista i parla precisament de nació i de drets nacionals però mai parla de la nació, sinó de la regió de Catalunya. Per a aquesta nostra regió es vol demanar el dret a l’autodeterminació a través d’un referèndum.
(Continua)
Vaig contestar el correu interessant-me per l’absència de la nació
sencera i mostrant la meva decepció pel fet que un cop que es vol fer
un pas endavant en aquest sentit ens oblidem del país i ens quedem en
un trosset. La resposta, amable i propera, volia justificar l’absència
fent un cant al convenciment pregon dels impulsors que els Països
Catalans són la nació de tots i que si Catalunya avança els altres ho
faran després. En l’intercanvi de correus posteriors la cosa s’anà
complicant, i vam acabar amb afirmacions de l’estil que la nació es fa
a partir de crear l’estat i que és aquest qui determina la seva
dimensió, etcètera.
Com ja he pogut comprovar en tantes iniciatives catalanistes impulsades
des de Catalunya, la nació que hom reconeix és el fragment de dalt de
la part inclosa a Espanya i la resta, donat que no tenen la mateixa
iconografia catalanista, el mateix model i els mateixos hàbits, no
estan a l’alçada. El que realment passa és que hi ha un profund
desconeixement del país, del territori, de la gent, de l’activitat i
que des de Catalunya hi ha una pràctica de lliurar títols de
catalanitat en funció de cert folklorisme arrelat en la Renaixença i el
catalanisme interessat i conservador del pujolisme, que tan va aprendre
del model dels Coros y Danzas del franquisme.
A Catalunya li fa mandra el país i la seva diversitat i prefereix tirar
pel dret amb un model cada cop menys popular, cada cop menys arrelat i
cada cop més institucionalitzat. Catalunya perd el seu tarannà popular,
social, d’esquerres, i esdevé per moments un cant desesperat al model
d’estat imperant en el món ric, posant-se d’esquena a la pròpia gent i
al conjunt del país. La divisa espriuana del “nord pulcre, culte,
desvetllat i feliç”, esperançador en temps de fosques tempestes, esdevé
essència liberal i desesperançada, a la recerca d’una justificació que
no ens obligui a afrontar, des del conjunt, des de la gent, la realitat
d’imposició. Recórrer a la regió és el que va fer Jordi Pujol en el seu
pacte catalanista amb els cacics i els terratinents de Catalunya, en
defensa dels interessos de classe, situant l’horitzó en els motors
econòmics europeus, mai en l’emancipació dels Països Catalans.
Avui, per superar-lo o per manca d’ambició, aquest és el model
imperant. La resta de la nació no la podem entendre: jotes, marjals,
allipebres, falles, de l’Horta o del Pirineu, cant d’estil o
improvisat, el barroc, els bous al carrer, els dimonis d’Algaida, el
secà, l’escola valenciana… Massa elements a reciclar front els tòpics
del catalunyisme: pamtomàquet, Montserrat, sardanes, castells, Barça
serè, un estàndard lingüístic catalunyès i…, una difícil lluita per
crear les condicions davant el poder estatal i els diners dels
catalanistes oficials.
Fixeu-vos, a Catalunya, l’Ebre i Ponent no formen part del model, són
terres deforamuralla. El problema és que quan han començat a queixar-se
-que els fotem l’aigua, que hi posem les nuclears, que deixem campar
els terratinents ponentins… (feina feta per CiU i continuada pels
d’ara!)-, ara no sabem com adaptar el model. Imagineu-vos la resta de
la nació!
Si els catalanistes del sud, insulars, de la Catalunya nord o de la
Franja acceptessin que catalanitat és el tòpic catalunyès, s’acabaria el
problema. Per tant, fem-nos independents i ja veuran quina és la
veritat i ja ens trucaran a la porta, desagraïts votants del PP.
El perill és que a Catalunya això ho acabin acceptant fins i tot els de l’esquerra independentista, convertint a la pràctica catalanisme en catalunyisme.
sencera i mostrant la meva decepció pel fet que un cop que es vol fer
un pas endavant en aquest sentit ens oblidem del país i ens quedem en
un trosset. La resposta, amable i propera, volia justificar l’absència
fent un cant al convenciment pregon dels impulsors que els Països
Catalans són la nació de tots i que si Catalunya avança els altres ho
faran després. En l’intercanvi de correus posteriors la cosa s’anà
complicant, i vam acabar amb afirmacions de l’estil que la nació es fa
a partir de crear l’estat i que és aquest qui determina la seva
dimensió, etcètera.
Com ja he pogut comprovar en tantes iniciatives catalanistes impulsades
des de Catalunya, la nació que hom reconeix és el fragment de dalt de
la part inclosa a Espanya i la resta, donat que no tenen la mateixa
iconografia catalanista, el mateix model i els mateixos hàbits, no
estan a l’alçada. El que realment passa és que hi ha un profund
desconeixement del país, del territori, de la gent, de l’activitat i
que des de Catalunya hi ha una pràctica de lliurar títols de
catalanitat en funció de cert folklorisme arrelat en la Renaixença i el
catalanisme interessat i conservador del pujolisme, que tan va aprendre
del model dels Coros y Danzas del franquisme.
A Catalunya li fa mandra el país i la seva diversitat i prefereix tirar
pel dret amb un model cada cop menys popular, cada cop menys arrelat i
cada cop més institucionalitzat. Catalunya perd el seu tarannà popular,
social, d’esquerres, i esdevé per moments un cant desesperat al model
d’estat imperant en el món ric, posant-se d’esquena a la pròpia gent i
al conjunt del país. La divisa espriuana del “nord pulcre, culte,
desvetllat i feliç”, esperançador en temps de fosques tempestes, esdevé
essència liberal i desesperançada, a la recerca d’una justificació que
no ens obligui a afrontar, des del conjunt, des de la gent, la realitat
d’imposició. Recórrer a la regió és el que va fer Jordi Pujol en el seu
pacte catalanista amb els cacics i els terratinents de Catalunya, en
defensa dels interessos de classe, situant l’horitzó en els motors
econòmics europeus, mai en l’emancipació dels Països Catalans.
Avui, per superar-lo o per manca d’ambició, aquest és el model
imperant. La resta de la nació no la podem entendre: jotes, marjals,
allipebres, falles, de l’Horta o del Pirineu, cant d’estil o
improvisat, el barroc, els bous al carrer, els dimonis d’Algaida, el
secà, l’escola valenciana… Massa elements a reciclar front els tòpics
del catalunyisme: pamtomàquet, Montserrat, sardanes, castells, Barça
serè, un estàndard lingüístic catalunyès i…, una difícil lluita per
crear les condicions davant el poder estatal i els diners dels
catalanistes oficials.
Fixeu-vos, a Catalunya, l’Ebre i Ponent no formen part del model, són
terres deforamuralla. El problema és que quan han començat a queixar-se
-que els fotem l’aigua, que hi posem les nuclears, que deixem campar
els terratinents ponentins… (feina feta per CiU i continuada pels
d’ara!)-, ara no sabem com adaptar el model. Imagineu-vos la resta de
la nació!
Si els catalanistes del sud, insulars, de la Catalunya nord o de la
Franja acceptessin que catalanitat és el tòpic catalunyès, s’acabaria el
problema. Per tant, fem-nos independents i ja veuran quina és la
veritat i ja ens trucaran a la porta, desagraïts votants del PP.
El perill és que a Catalunya això ho acabin acceptant fins i tot els de l’esquerra independentista, convertint a la pràctica catalanisme en catalunyisme.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si els països hispanoamericans haveren tingut que esperar a tots els països hispanoamericans per aconseguir la independència probablement encara estarien esperant.