Aquest 1 de Maig, com ja en fa tants i en tants terrenys, la realitat del nostre projecte nacional és d’estancament en la passivitat. No vivim un moment d’eufòria, de consolidació de projectes, d’iniciatives vertebradores i que facin unes lleugeres pessigolles als vetlladors de la pau de Nova Planta. Avui, els borbons que ens governen des de fa 300 anys, creixen i són els protagonistes als mitjans de comunicació. El país resisteix, amb dignitat i perseverança, però encara no té els intruments, el poder per fer girar la truita a mitjà o llarg termini.
I, curiosament, en aquest procés d’estancament, coincidim, segons ens comenten reiteradament i reiterativa, amb el millor moment de la democràcia espanyola -millor que el Zapatero i els seus, impossible-. En aquest estat preparadisíac, els sectors esquerranosos de la socialdemocràcia -sindicats i excomunistes- s’assenten en espais claus, com és el cas d’Iniciativa per Catalunya Verds, amb l’assumpció del departament d’Interior al govern autonòmic de Catalunya, i un paper semblant al govern autonòmic del País Basc.
Entre el munt de gent provinent de la UGT que hi ha instal·lada al govern -no oblidem la línia sindical d’ERC en aquest sentit-, el paper de tapaboques i apagallums que fan, juntament amb els de CCOO, definint una política sociolaboral de control social i integració en el model de desenvolupament dominant -gens progressista-, i el paper de controladors de la societat que juguen els d’ICV -amb l’assentiment d’ERC. Del PSC-PSOE cal dir-ne res?-, ens enfonsem en un pou bastant fastigós.
Per a mi, n’hi ha prou veient el paper de la policia de la Generalitat, dels Mossos. Si abans no hi havia model policial diferent, malgrat el esforços del president Pujol, ara ja n’hi se’n parla d’això. I els fets són tan contundents que no deixen lloc als dubtes. Només tres exemples ben recents.
Amb aquest model de política social estem ben arreglats. Per això, avui, 1 de Maig, dia internacional de la classe treballadora -o, dit d’una altra manera dia de lluita contra el capitalisme i la injustícia (que comporta)-, recordaré la Núria Pòrtulas i tota la gent que no té garantits els drets i les necessitats bàsiques gràcies, entre d’altres, als qui justifiquen les seves polítiques de claudicació.
PS.: I si el millor moment de la política espanyola és aquest model “zapatero”, no ho dubteu, és l’hora de marxar i buscar-nos la vida. No fos cas que tornessin temps “més dolents”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… un 10, germà.
Salut