Costa-Plana
BLOC PERSONAL
La sang amb xurros
(…)Per tal de millorar la situació, el president dels Estats Units, George
W. Bush, ha proposat enviar 21.500 soldats de reforç a l’Iraq, la
majoria dels quals es desplegarien als carrers de Bagdad. Però aquesta
decisió ha obert un debat als EUA sobre la necessitat de mantenir les
tropes a l’Iraq, on han mort més de 3.000 soldats nord-americans, i el
Congrés, controlat pel Partit Demòcrata, estudia la possibilitat
d’oposar-se al pla de Bush.(…)
diari Avui 5 de febrer del 2007
Hi ha paraules que gaudeixen de bona
premsa, d’altres no gaire, n’hi ha moltes però, que senzillament no en
tenen. Em penso que n’hi ha una que és tan important que val la pena
dedicar-hi una entrada en aquest bloc. És ben fàcil, i en forma
d’adjectiu s’escriu així: complex. Diem que les coses són d’una o
d’altra manera, que pensem així o aixàs, però ai recoi, sembla que mai
afegim amb humilitat el que sembla més fàcil: que les coses són
complexes i que calen més temps i paraules de les que utilitzem per
dir-ne quelcom que no faci petar de riure. Si és que és clar, els
americans són dolents i fan molt mal fet d’enviar tropes a l’Iraq; què
fem? les retirem. I el planeta? El planeta ens l’estem carregant, avui
fa calor i demà potser no podré anar a esquiar; què està passant? El
canvi climàtic és clar.
Hauria posat la pota ben avall si repliqués
aquestes respostes simples amb una altra sentència sobre què és bo i
què no ho és, deixeu-me però que us digui el que penso sobre els qui
proclamen vehements que l’exèrcit nord-americà s’ha de retirar el més
aviat possible de l’Iraq. Cal ser respectuós amb els qui pensen
diferent, però contundent quan la diferència és ximpleria i aquesta té
una conseqüència de sang. Ras i curt: si demà els estats units marxen
d’aquest país i se’n desentenen i haurà una carnisseria. I això és així
perquè ara mateix ja ho és, només un ruc o un neci pot pensar que si
demà mateix es desmantellen
les bases nord-americanes a l’Iraq i els soldats tornen a casa els
iraquians seuran feliços a menjar xocolata amb xurros. Els telenotícies
van trigar mesos a canviar el mot "resistència" per la molt més neutre
d’ "insurgència", vull veure ara si tarden gaire a canviar aquest últim
i posar-n’hi un altre que descrigui la indigència intel·lectual i
humana en què viuen els qui són capaços de cometre atrocitats com les
de l’altre dia. Les solucions són les idees agosarades, però també les preguntes adequades.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Malgrat estic d’acord en part del que dius, t’has de donar compte que segueixes sense abarcar la complexitat del tema. I no tens en consideració possibilitats que inclouen les dues opinions que contraposes, poden abandonar Irak el americans (sobretot perquè són una autoritat no acceptada per aquells a qui se suposa que han d’ajudar) i això no implica abandonar-los. El problema és qui es veu capaç de fer-se responsable de la situació tal i com està…
És interessant, dins d’aquestes complexitats, de mirar de veure qui ho veu tot fàcil. En aquest cas, és clar, el millor exponent són els autoanomenats "d’esquerres". Els mateixos que, oh casualitat!, més defensen, segons ells mateixos, la participació ciutadana i la democràcia.
Sent conscients que el passat d’aquests grups cal anar-lo a buscar en aquells que defensaven que calia salvar el poble alienat a base d’ideologia, no m’estranyaria que la campanya en contra d’admetre la complexitat del món que ens envolta tingui com a objectiu acostar el poble a la política, a base de fer-la fàcil, és clar, que és com dir de fer-la per a tontos.
Curiosament, fer fàcil la política acaba condemnant sempre a dintingir qui són els bons i qui els dolents. I els bons, oh, miracle!, són sempre els mateixos…