Solcades

Estic esperant que arribe la colla ací, al Moreno. Aquesta nit he escrit uns paràgrafs que m’han sorprès, dels quals me’n sento molt sarisfet. Ment lúcida, llenguatge acurat. Vaig canviant, vaig deixant enrere merda que ja s’asseca i aviat s’esmucolarà. Torna la calma. Si tu canvies, l’entorn canvia.

Escriure és la millor manera d’endreçar-se i reconciliar-se amb l’entorn. Fa uns dies vaig escriure sobre en Marcel, el dia que en feia 23 que va traspassar. Els primers anys després de morir els seus amics del barri mos reuníem tots els divendres a Can Deu i després sortíem a sopar en algun restaurant exòtic.

Faig compte dels amics que conservo i d’aquells dels quals ja no tinc. Tinc amics que m’han demostrat que m’estimen. Són els amics que hi són sempre. En Jordi Juan, en Pocurull, en Joanet, en Jaume, l’Abel, l’Alfred, la Mari Carmen, en Gabarró, Toni… L’amistat és l’ensenya de l’amor més gran que hom pugue conèixer perquè no existeix l’interès, sinó el respecte i els actes de misericòrdia. Quan res condiciona l’amistat més enllà de la confiança, aquesta esdevé un vincle que trascendeix. És emocionant.

Pels amics he donat la cara i me l’he jugada, m’he mullat i, malgrat ‘perdre’, a voltes, ho tornaria a fer. Però allò que és important en tot això és que ho he fet gratuïtament.

Hi ha una idea seminal en mi que vaig descobrir a l’enterrament de mon iaio. S’hi aplegà tota mena de gent, veïns, la gent del partit, de Les Cases, d’Ulldecona, d’Andorra, la gent del Barça… La família no coneixia força gent, ni de bon tros. Jo era massa menut per posar-ho context, però recordo estar sorprès per la gent aplegada en silenci a fora de l’església perquè allà no s’hi cabia.

Al cementiri, dos joves gairebé adolescents s’adreçaren a la meua tieta i li entregaren una lletra que avui conserva ma mare. És una carta en nom d’una colla de gent del seu partit. La penya dels escacs, la de les reunions clandestines al voltant d’un taulell d’escacs en un restaurant de Les Corts. Ningú de la família en sabia res, excepte ma iaia Ramona, de la seua condició clandestina. Durant molts anys aquesta carta es va desar en un calaix tancat amb clau a una residència dels meus oncles a un poble de l’Urgell.

Me la conec de memòria (no és gaire extensa). És una carta d’amor que agraeix la confiança i el coratge del Solà mort. Una lletra d’amistat més enllà de les seues circumstàncies de la vida.

Suposo que allò que queda sempre és això: la bonesa, la qualitat de l’amistat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!