Solcades

Et vas apagar. Comprendre-ho no va ser senzill. I mos vam reunir per escapar per la Diagonal fins a Tarradellas, baixar fins la Model, tornar per Numància. Aquest va ser el dia que vam odiar la vida per primera vegada alguns dels teus amics. Vam desaparèixer entre la multitud de l’Illa. Acceptar, no. Respirar per la boca, tornar a la Diagonal, carrer Calvet. Sense dir res, anant plorant, aturant-nos. No sabíem gestionar aquell shock. Ahir, vida. Avui, un final. El teu final i part del nostre. Tempesta. El neguit de saber que la darrera volta que et veuria seria al tanatori del costat de la facultat. I aquella nit vam anar al Tirsa i després un taxista ens va dur a Drassanes, encegats, sense enteniment. Què hi fèiem, a la Rambla? No hi pintàvem res, però vam pujar fins els Jardinets i de nou a la Diagonal. Clarejava. Allò que passava és que vas ser el primer de la colla a abandonar aquest viatge. I demà? Demà ja era aleshores. Cap solució, cap història previsible. Època d’exàmens. Quan arribaria el moment per tornar a començar com si tu ja no haguéssis d’esperar-nos a Can Deu? Quina putada, Déu meu. Cap escalf, sense la teua bonhomia. No compreníem encara que hi ha vides que marxen i no tornen mai més si no vas a trobar-les. I aquella matinada vam acabar a casa meua i vam dormir quan ens va venir de gust dormir, com si allò no hagués passat mai i la bogeria d’aquelles hores ens vulgués d’una altra manera que no ens atrevíem a dir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!