Lo bonic és plorar pensant que la teua oficina de La Caixa crema. Això és lo bonic. Lo bonic és escoltar els amics conversant i pensar: ‘tot està bé, sóc feliç’. I tens el cor encongit perquè ja no pots més, perquè la vida et supera però esta nit estas envoltat dels amics pels quals donaries la vida. I tu, en silenci, penses que voldries estar sol bebent tota la nit. I potser no és això, però el nus a la gola que arrossegues des de fa dies et mortifica, ara que esteu junts.
Se m’està morint un dels amics més preciosos que he tingut, a dos-cents quilòmetres d’ací on la meua ànima busca un refugi per deixar-se anar. Ara mateix tinc unes ganes boges de plorar. No ploraré, ni ara que han marxat tots a fumar a fora i m’he quedat a soles al menjador.
I si ploro, què? Ells no coneixen l’Amadou.
Voldria estar al costat de l’amic, a l’hospital, abraçar-lo, però sé que no són aquestes les hores que Déu ha escollit per a mi. I això és tot. I l’amor. I l’alegria oculta de pensar que mos abraçarem quan mos haguem d’abraçar, allà al Cel, allà on sigue. I això és tot. Aquesta merda i aquesta manera de dir que l’amor ho és tot i que sempre mos supera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!