I
Ha arribat la pluja i la primavera d’hivern. Vull sentir-me sol, abandonat. No ho vull, ho vull. Quantes voltes he escrit ‘tot ve a néixer’? Poques. Quantes voltes he acudit a plorar durant l’Eucaristia? Tanmateix, tots los dies passats m’han sorgit del cor i ara abandono la darrera esperança d’estimar a la dona que jo estimo ara. Això està bé. I la nit? Ha arribat la nit i sóc més lliure que l’ocell que s’ajoca al terrat de casa. Podria romandre trist, però no ho estic pas. No és tristesa, és amor. L’amor edifica. L’amor edifica i jo sento un profund amor per Jesús, per Déu, per les maneres que té de tractar-me. Podria estar trist, però no ho estic. Tinc una filla, que ho és tot per mi, i sento l’amor de Déu a les meues entranyes. Què més podria anhelar? La vida autèntica és això: amor. L’amor que sento quan estic a missa. L’amor que tot ho transforma a fi de bé.
II
Acaba de ploure. Quin interès pot tenir tota esta història? No en té. Dono gràcies a Déu. Jo li vaig demanar i ara sé del cert que així ha estat per voluntat seua. D’una altra manera, tot vindria a néixer i ara jo sé que això no em convé. Tornaré a la lectura, tornaré a mare, tornaré a la prosa i a fer vore que no hi ha malparits, sinó ignorants i orgullosos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!