Alguna vegada m’han preguntat per què sóc catòlic i sempre responc el mateix: no ho sé. La veritat última és que no ho sé, però això no vol dir que no ho sapigués vestir. Podria recórrer a filòsofs com Aristòtil i teòlegs com sant Tomàs. Fins i tot podria recórrer a això tant famós en els nostres dies com la teoria quàntica. Tant se val: en el fons es tracta d’una certesa, l’unica certesa que no em cal racionalitzar. Es tracta d’una emoció, d’una intuïció que condiciona feliçment la meua manera de sentir i relacionar-me.
Evidentment, si hagués nascut a l’Amazònia i formés part d’una tribu no seria catòlic, sinó que tindria una altra religió o unes creences potser del tot diferents. Fins i tot salvant aquest enorme escull, em sento profundament catòlic i estic convençut que les Escriptures donen testimoni de Déu Pare, Fill i Esperit Sant.
Evidentment, l’experiència, la meua història de vida, l’educació rebuda, condicionen enormement, amb determinació, la meua religiositat i la manera de viure-la.
Jo no seria qui sóc i qui ha estat sense Jesús. Jesús, tot i que és ara quan m’obro i dono el meu testimoni de cristià catòlic, sempre ha estat en el centre de les meues decisions, fins i tot en els moments més esbojarrats de la meua adolescència. Fins i tot en aquells moments en que podia semblar un ateu ferotge i irrenconciliable. Aleshores, ja era cristià, ja sentia la pulsió de la presència de Jesús en la meua vida. Ja tenia un diàleg amb ell, ja meditava a redós seu.
Jo no he tingut una vida gaire planera. He tingut la sort de néixer en una família relativament rica, però això no vol dir que la meua vida hagi estat, com se sol dir, un camí de roses. No ho ha estat mai i, tanmateix, Jesús m’ha salvat sempre. En els moments més tristos i angoixants, mai he deixat de banda Jesús, ans al contrari, i estic del tot convençut que Jesús ha intercedit en favor meu. En favor de la meua felicitat i la de la gent que estimo.
Cada dia, quan em llevo i quan me’n vaig a dormir, dic un Parenostre, tres Avemaries i llegeixo l’Evangeli del dia. No ho faig com una obligació, sinó com una senyal d’agraïment. No m’espanta l’infortuni, la desgràcia greu ni el mal que em puga assetjar, perquè sé que Jesús estarà al meu costat i al costat de la gent que m’estimo.
Amb aquesta lletra no pretenc convèncer a ningú per a que es converteixi al catolicisme, però sí que voldria traslladar la meua experiència per a fer-vos reflexionar en favor de Jesús si esteu en un procés de dubte. Aleshores, jo us encoratjo a que entreu a les esglésies. No cal anar a l’església del costat de casa, la més propera. Acudiu a missa, deixeu-vos anar, deixeu que la vostra ment es calme i doneu-vos a la joia del diàleg amb Déu. Que no us requi mai el fet de pensar que allò no té sentit, que no sou pas cridats, que es traca d’una actitud que no va amb vosaltres. Deixeu, arribada l’hora, que Déu us meni pels seus averanys, amb tota confiança. Potser us sorprendrà allò que experimentareu o potser us deixarà indiferents. Per mi, anar a missa sempre em recomforta i m’aparta de l’angoixa i de la por. Sempre trobo una solució. I reconec que Jesús està present en l’Eucaristia. Alguna volta m’he emocionat i tot, i us asseguro que en aquell temps estava atravessant els pitjors anys de la meua vida.
Quan vaig rebre la Confirmació vaig sentir la responsabilitat de servir. Servir als més necessitats i a la mateixa església. Així sóc molt feliç, malgrat reconegue encara la supèrbia en el meu caràcter.
Hi ha gent que voldria servir, però pensa que no pot. Això no és cert, perquè Jesús només demana que estimes al veí com a tu mateix i que tingues fe en Ell, que fou servidor nostre abans de seure a la dreta del Pare (Mt 20, 20-28).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!