Pintada, no vacía, pintada está mi casa.
Miguel Hernández
I
Mai coneixeré els propòsits del poder.
Per això mai em seduirà la justícia
que malde per fer-me costat.
No sentiré el cant amorós de l’alosa
i no sentiré com a propi l’amor dels metges
que procuren que siga feliç.
I, tanmateix, el meu silenci es trenca
davant la immensa claror de la lluna
capaç de despoblar les angoixes del meu cor.
‘Pintada, no vacía, pintada está mi casa’.
Heus ací, jo vinc de la casa dels pallassos.
Jo soc el pallasso expulsat del circ.
En un altre temps vaig ser aviador
i passava els dies auxiliant països en guerra.
Una nit, mentres sobrevolava l’Èufrates,
l’avió s’aturà i la nit se’ns engolí.
Heu viscut mai en el silenci?
El silenci de la cabina incitava a dormir.
A voltes, quan soc a la serra pasturant,
puc sentir la presència del passat
i això no és màgia, sinó coneixement.
Heu viscut mai en el silenci?
‘Pintada, no vacía, pintada está mi casa’.
El silenci és un privilegi, diu l’Emma.
Em manca l’Emma, em manquen amigues.
II
Em manca el silenci de la mar.
No ho he dit mai: Em sobren coses.
Em pesa viure còmodament
i em pesa perquè vivim temps de pobresa.
Vivim temps miserables, de fam
que les notícies de la televisió oculten
però que tothom coneix.
III
Les sales d’espera i les consultes m’amoïnen.
Els metges i les metgesses,
els infermers i les infermeres.
La gent que estudia per salvar vides.
Gràcies.
IV
Ara penso que em cal viatjar en tren.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!