Solcades

Eduard Solà Agudo

11 de gener de 2020
0 comentaris

A tu que un dia vindràs a salvar-me

i de veres voldràs comprendre la por

que no em deixa viure quan camino,

visc, pasturo, passejo per la serra,

jo vull dir-te pregonament que t’estimo,

vull escriure això amb urgència

perquè arribat el dia no t’ho diré,

no podré potser ni prendre’t la mà

amb la força que caldria per renéixer.

A tu, persona avui desconeguda,

anticipada pau i llum en la meua nit deserta,

a tu i a mi mos ha tocat viure això i allò

i potser no hem sapigut sortir del laberint

o potser vam fer-ho sense adonar-nos-en

un migdia o una vespra angoixant

preparant els exàmens de la universitat

o esperant el part de les nostres filles.

Sàpigues, ànima de Déu, el meu àngel,

que un dia creia que m’enterraven

però un altre dia la ciència em prengué

i vaig saber què allò era un amor real.

Vaig plorar setmanes i mesos per tots,

aviat vaig tornar a Jesús, confiadament,

amb la senzillesa que anhelava

i de sobte se’m concedí per guarir-me

una vida completa per ser viscuda dignament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!