Allò que tothom cerca és el seu centre, un control de les seues decisions, un cert comfort de saber que, quan vingue el revés -i més val que no arribe acompanyat d’altres tempestes- quan allargue la mà n’hi trobarà una altra que l’acollirà.
Tots hem conegut los cors endurits, els egòlatres, los pacificadors, los perversos, los abnegats, els qui costa molt i molt d’asserenar, los plens de suspicàcia, los envejosos, los marcats per la cobdícia… Em pregunto si és que no som tots una mica de tot això i gràcies a Déu molt de bé. De Bé.
Bé, aquell bé que ja anhelaven, segons un document del 945, uns ascetes que ja feien vida contemplativa a Montserrat. Una donació feta pel comte Guifré de Barcelona el 888 al monestir de Ripoll ja fa referència a la imatge d’una Mare de Déu.
I és tant breu, això de viure. Tots els humans ens n’hem adonat.
Enguany, el país pareix que no celebre la memòria que emana també de la donació als monjos de Ripoll de l’anomenada aleshores Casa de Montserrat. L’abat Oliba en va ser el primer prelat, seguit de l’abat Pere Guillem. Un Ramon, el 1082, va ser el primer prior fora del lligam amb Ripoll.
I és que tothom cerca una mà quan van mal dades. Quan mos afonem, quan anem aigua avall, quan anem a mal borràs, quan anem dia rere dia de corcoll, quan lo carro va pel pedregar, quan pareix que tot sempre va malament, quan caiem i mos perdem pel mal camí, decaiem, mos enfonsem.
I enguany celebrem que el 1025 es començà la construcció del primer monestir, a Montserrat. El país en va ple, oi? Tothom ho sap.
Res. I em pregunto: què volem ser i on volem anar si mos oblidem de natros, d’allò que som i d’allò que com a individus mos toca, mos ha tocat i mos tocarà viure?
Immersos en un paradís d’aparences i silencis, potser també podríem aprofitar l’avinentesa d’uns 1000 anys d’una història catalana per a reflexionar de fora cap endins i d’endins cap enfora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!