Sobre l’afrau
Sobre l’afrau
Vertigen suspès a l’aire,
trenco una inèrcia fosca
que esberla les roques i els arbres
darrere tot el brogit sord de l’afrau
que respira avall en un fons confús
de grisos i verds entre les artèries allargassades
damunt les antigues gespes.
Gronxo la tarda i calço lents pedals de monocicle
que m’apropen al casal de la permanència.
Obsedit pel gegant de pedra que tot ho lllegeix
he cercat les sortides de l’immens pulmó.
Sota la llum, respira el dia
i el glaç de les carenes desprèn
històries de pastors i masovers.
Xemeneies cegues descriuen el quefer.
I pert tot horitzó, roca negra
silenciada per crits i lladrucs de gossos,
i al darrera, una boira de records,
i el temps, com dir-ho,
potser el lent inexorable degoteig
de passatges, persones i paraules,
enyors i gaudis, fonts i afliccions i victòries
i boscos i oques i vedells i olivets i pomeres, i el mar,
molt de Mar, i Canigó,
que empenyen i sumen el conjunt de la vida,
que s’escola marges avall
fins a trobar el rierol que alimenta la Tordera.
Febrer 2025
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!