Sureda, el cau
Al bell mig dels esgarips de bellesa salvatge
de la sureda, donzella del forest i inici de l’esclat
de la quietud, sóc a punt de sorgir de mi mateix
i d’abraçar amb passió la vida que s’avia,
que el camí prodigiós fendeix, sense espones, i s’obre
al frec intens entre el record
i el present que em colpeix.
Enrere, a l’horitzó d’aigua, les barques
dansen en una mar de plom,
Al seu damunt, cercles concèntrics
de gavians argentats vetllen, enlairats,
l’arribada de la rissaga que tot ho canvia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!