Solitud
No ho trenquis,
ja sé que fa mal.
Pot semblar que hem anat molt lluny,
però tant sols,
hem començat el camí.
Ja sé com enceta la carn,
el foc del dubte.
Només l’amor,
el cec,
l’invisible i tenaç tel de seda
que junts hem teixit
en fugisseres hores de tendreses i calius
pot mirar,
al ulls,
amb domini,
la discordia i el dolor.
Però nosaltres també ens volem
per a guarir les nostres nafres.
Mentrestant, em pregunto:
per on camino, lluny de tu?
On és el càlid mantell blau, estès
que m’acollia i em prenia la ma
per a començar el camí del nostre temps?
Haurem d’esperar
que s’apaguin les llanternes dels nostres ulls,
encara incrèduls d’haver-nos descobert?
Sabrem aceptar que ens sigui dit que encara no ens hem fet adults?
Ara,
ja som a la matinada
d’un altre dia.
2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!