26 de gener de 2022
0 comentaris

Solitud

 

Solitud

 

No ho trenquis,

ja sé que fa mal.

Pot semblar que hem anat molt lluny,

però tant sols,

hem començat el camí.

 

Ja sé com enceta la carn,

el foc del dubte.

 

Només l’amor,

el cec,

l’invisible i tenaç tel de seda

que junts hem teixit

en fugisseres hores de tendreses i calius

pot mirar,

al ulls,

amb domini,

la discordia i el dolor.

Però nosaltres també ens volem

per a guarir les nostres nafres.

 

Mentrestant, em pregunto:

per on camino, lluny de tu?

On és el càlid mantell blau, estès

que m’acollia i em prenia la ma

per a començar el camí del nostre temps?

 

Haurem d’esperar

que s’apaguin les llanternes dels nostres ulls,

encara incrèduls d’haver-nos descobert?

Sabrem aceptar que ens sigui dit que encara no ens hem fet adults?

 

Ara,

ja som a la matinada

d’un altre dia.

 

2011

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!