21 de març de 2020
0 comentaris

Quina pena la venjança

 

Quina  pena  la venjança.

 

Treballo davant  la finestra,

entra la claror d’un

carrer que mana

i sento la fressa de la fàbrica

que tragina ferralla al pati.

 

S’atura el matí i despunta

la vellúria d’aquell destí

rovellat que m’acompanya

entotsolat, en la rancúnia

dels ignars que no saben

que hi ha més viatge,

més mars més enllà

de la curta mirada,

de la grisor de cada dia

i inocula la mesquinesa

d’esperar un destí,

detestable de venjança,

un desgavell de petites

peixeres de vidre,

receptores transparents

d’auguris roïns,

de galàpets famèlics

i llimacs humits,

per sempre més presents.

darrere d’un vel transparent

de seda negra.

 

Inexorablement,

el trànsit  flueix:

anades i vingudes de gent

com onades blaves

a la platja que esdevenen

plata o plom,

segons que els vents

les acaronin o les  abrivin.

 

I a l’endemig, tristor,

tardes grogues a

la vinya borda,

matins muts

i muntanyes blanes,

com a únic  benefici.

 

I s’obstina, il·lusa,

en el convenciment

que ha guanyat

reconeixement

amb la seva amargor,

el riure salobre,

la seva dosi  diària

de menyspreu

i cada endemà,

més pobre, més reduïda.

 

A la fi,

la vella en el racó

que sempre té raó.

 

Juliol 2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!