Quina pena la venjança.
Treballo davant la finestra,
entra la claror d’un
carrer que mana
i sento la fressa de la fàbrica
que tragina ferralla al pati.
S’atura el matí i despunta
la vellúria d’aquell destí
rovellat que m’acompanya
entotsolat, en la rancúnia
dels ignars que no saben
que hi ha més viatge,
més mars més enllà
de la curta mirada,
de la grisor de cada dia
i inocula la mesquinesa
d’esperar un destí,
detestable de venjança,
un desgavell de petites
peixeres de vidre,
receptores transparents
d’auguris roïns,
de galàpets famèlics
i llimacs humits,
per sempre més presents.
darrere d’un vel transparent
de seda negra.
Inexorablement,
el trànsit flueix:
anades i vingudes de gent
com onades blaves
a la platja que esdevenen
plata o plom,
segons que els vents
les acaronin o les abrivin.
I a l’endemig, tristor,
tardes grogues a
la vinya borda,
matins muts
i muntanyes blanes,
com a únic benefici.
I s’obstina, il·lusa,
en el convenciment
que ha guanyat
reconeixement
amb la seva amargor,
el riure salobre,
la seva dosi diària
de menyspreu
i cada endemà,
més pobre, més reduïda.
A la fi,
la vella en el racó
que sempre té raó.
Juliol 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!