Poema sideral
“La primavera del cinquanta dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s’amaguen
els negres cuirs de l’atmeller.”
Gabriel Ferrater. De Floral.
Ser poema és resistir,
ser refugi i eixida,
cisterna de somnis
i retrets al foscant del vespre.
És al capdavall
recull de temences,
pols i univers
que giravolten en la sínia
empesa per idees anagògiques
cap a l’alliberament.
Infinites partícules del cosmos.
La boscana i el safareig de l’hort.
Redós a la roca freda de l’ocàs.
És paraula i també silenci.
Abril 2020
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!