Paisanatge: La colla del “Xino”
Assegut, una tarda plana d’estiu,
a la saleta de casa, s’ha anat obrint al meu davant
una finestra immensa, que llença la mirada
vers un horitzó d’imatges, colors i ombres.
Des d’aquest lloc imaginari, he vist passar ben a frec,
els dies tendres de la primavera carregada de flaires
provinents dels jardins clars de la infància,
el pati de l’escola, les cares de la mainada berenant
i un munt de descobertes i jocs,
alhora que despuntaven pinzellades verdes
dels castanyers i faigs que l’hivern havia adormit.
I s’obrien camins blancs tots ells carregats de preguntes,
bella vida de dies lluminosos i cançons de joventut,
mentre apreníem a sembrar.
Ha seguit l’estiu, afeixugat d’hores feineres
i un sol degotejant calorades arrapades a la pell
com llengües de plom, llampecs de cap al tard,
que encenien el cel amb sabres lluents a l’horitzó de la nit.
I les revetlles, la coca i el xampany i el ball a la plaça… i la xicota,
i tot el seguit d’harmonies, afectes i enamorament
que engendren la família: el cau segur.
La tardor es presenta selecta, assossegada, envoltada de companys,
d’anades i vingudes pels boscos que es despullen
per a protegir-se del fred que ben aviat arribarà.
En aquest llarg caminar, la mort feineja pels carrers,
i aprenem a ser amics seus i a obrir el record estimat dels qui la van abraçar.
Des d’aquesta finestra imaginària, amb tantes coses que m’han passat,
veig la tardor, damunt una catifa de fulles d’or, és plena de saviesa
amb la sort de mantenir els amics que saben escoltar pacientment
les nostres repetides històries a l’hora del cafè, al voltant de la taula
del bar Club, històries elles que al capdavall, han estat la nostra vida.
Eduard Casas. Agost 2026
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!