La clariana
“Voler creure en alguna cosa
-com ara la llum blanca del poema-
per oblidar el dolor futur,
que intuïm sempre.”
Josep Maria Ripoll, de Suite del dolor i el jardí.”
He arribat amb bona companyia
a la clariana del fosc l’alzinar
i encara que sordejo,
després de tantes escoltes,
sento la remor de l’aigua del gorg,
que em reclama al bany.
De la posta arriba el roig, els grisos i
liles i amb ells,
un silenci acotxador.
El capaltard mostra ara,
un llegat d’imatges que reconec
i que el mirall del llostre,
guarda pels moments de la trobada
amb l’obscur rosec
de la juguesca amb la vida.
Tots ho sabem, damunt la mar
els gavians van a jóc a l’hora foscant,
i el blau esdevé gris
abans que el negre domini
totes els esguards.
Un ventijol de plata,
amanyaga les carenes,
que el darrer sol
ha enrogit com els coralls
de les aigües pregones del Cap de Creus
La vida riu com d’esma,
no li calen més motius.
15 de març 2020
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!