La casa de dalt del cims
No tinguis por, les ombres són de pedra.
J.V. Foix
Davant els ulls com llunes dels qui l’escolten,
els seus versos, llegits lentament i amb veu
de fageda, esdevenen arrels profundes
que s’endinsen dins l’ànima,
en sentir a prop l’aigua de la mirada
de la poeta que els acotxa.
Un ventijol de mirall fimbra les fulles
que coronen la tarda d’escoltes a la clariana.
El novembre arriba acompanyat
dels silencis freds dels qui havíem fet camí
plegats en alguna primavera,
d’ells, servo el somriure i la
música de la seva veu fresca i dolça
com la molsa amarada de rosada,
la resta que cerco debades, és il·lusió.
I per més, guardo en un racó ben net
del calaix del pa,
una almosta de claror de la lluna,
per si mai la fosca ofega l’alba.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!