Escriure
En escriure obrim camins
silenciosos, amb calçades
nues i transparents,
que són llàgrimes
lluents com cristalls
i també rialles,
de paret seca
que alcen marges
que menen a
l’entranya del bosc.
Roures i alzines,
vetllaran allí
les benèvoles paraules
de la nostra soledat
compartida
amb les hores que
no hem viscut.
Encetarem el viarany
que mena dalt del cingle
per abastar l’aire
que envolta la sabina
mil•lenària
o tal vegada davallarem
a la pedrera
de roca negra eruptiva on
la perseverança insistent
ha esberlat el sòl
que sosté,
caòticament,
els esforços de l’existència.
Dos corriols, dues vides,
dualitat solitària.
Febrer 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!