El gaús i la guilla
S’enxiquia la tarda, mentre esperava
l’avenç del fibló de l’adéu, que lliscava
per la falda del vespre del Mont.
A cavall d’un estiu estrany
que prenia l’espai a les pastures
d’una Albera eixuta, la punxa cercava
la carn del meu nafrat sentir,
que tantes imatges ha volgut copsar i
ara són part del meu oblit.
El desert avança i la bellesa
caòtica dels erms només es llegeix
amb els ulls aclucats, enmig del silenci
del part dolorós de les darreres albades.
El jardí dels plaers era una fal·làcia,
i les llumenetes dubtoses dels llaguts
a l’encesa, berenar d’un crostó
de pa amb xocolata a la font
de la bassa de can Planes.
El present de vidre del carrer
de les finestres ben obertes,
ran de la mar, s’obria a l’avetosa,
verda i intensa com una poma.
No res és permanent,
no és cap novetat,
ho sabíem en deixar l’abisme
del que la mare ens protegia,
amb manyagues i cançons.
acabat juliol 2022
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!